Ceci n'est pas un plateau

Vos heu sentit mai estancats en una cosa que encara no ha començat?, o mínim no en la seua forma completament desplegada. Pensar en on anirà la vostra vida i caure: "així serà?". Estic en la situació on he vist que la meua vida universitària s'allargarà més del que tenia pensat. Si se seguix com tinc de pla al moment d'escriure esta publicació la Universitat de Barcelona se quedarà la meua ànima empenyorada un bon tros de temps, un bon tram dels meus anys començats amb dos.

Per alguna raó m'ha vingut per imaginar-me esta situació un altiplà, una topografia d'altura homogènia però amb desnivells bruscs relatius al seu voltant. Aquesta és una concepció clarament errònia, ¿com que nou anys seran "homogenis"?, quan los dos previs de la mateixa vida han sigut àmpliament variats i amb una introspecció brutal i constant.

Fan por les promeses, en concret quan són d'una constància, ser i ser. Però en concret quan és una promesa a nosaltres mateixes. Soc la principal víctima de la decepció, de la qual ne soc l'única responsable. Sovint me costa escurar-me les dents i sovint, aviat, me costarà viure al damunt d'un altiplà solament veient com seguix.

Tot l'escrit és especulació, però en comptes d'amb pisos és amb com me podria sentir teòricament en un futur incert. Sovint soc incoherent per la gent del meu cercle.

Si heu llegit ja més publicacions meues sabeu que ara ve lo desenllaç optimista on dic quelcom lacanià com que he d'afrontar lo real o fer un salt de fe a l'absurd: No és correcte empaquetar trossos d'una vida en "trams", "fragments" ni "altiplans", i la por de "i si m'estanco?, i si caic fortament contra unes escales?" és constant sigui quan sigui, i millor seguir endavant. No puc voler avançar amb claredat (siguen lo que vulgue dir "avançar") i picar ponts de pedra alhora.

De petita me portaven en corretja

Aviso que esta és una publicació trista amb pregunta final oberta poc inspirant.

Tinc malabsorció de la fructosa, no sé exactament com funciona, les rutes metabòliques sempre me donaven mal de cap, és una cosa com que me falta un enzim que me trenca la fructosa a l'intestí prim, i en comptes d'anar-ne assimilant se fermenta dins meu. Sorprenentment, aquesta condició no sol me causa problemes digestius com és d'esperar, sinó que també té efectes neuroquímics. Menjar fructosa me limita la producció de serotonina, és a dir, me causa depressió major a causa de raons fisiològiques. També me causa insomni, perquè és lo que faltava.

No és hereditari i no se podia saber apart dels símptomes. Era un infant trist i generalment rígid, diagnosticada depressiva amb vuit anys i sol adormint-me després de mirar lo sostre dues hores cada nit. Això m'ha afectat no? No solament en lo sentit que me costava fer amics perquè no podia veure sol al món, sinó la química del meu cervell com ha d'estar ara? Vaig eliminar la fruita i altres aliments fructòfers de la meua dieta bàsicament per complet cap als deu anys (no ho tinc del tot clar, tota esta època és borrosa, però aproximadament, tot i ser poc rellevant). La depressió i la falta de son condicionen com pot desenvolupar lo teu cervell i vaig estar la meua infància més primitiva a peus secs. La depressió va perllongar fins mínim els 17, suposo que amuntonant-se factors socials junt amb l'ombra de l'antiga dieta. 

Soc rara, ne soc plenament conscient, tot i poc acceptant encara. Soc rara perquè me donaven poma de postres? 

La pregunta clau d'esta publicació és quant ens ha afectat la nostra infància, o lo nostre passat en general, en qui i com som ara. Faig bromes ràpides perquè era lo que feia mun pare riure.

Hi ha la contra pregunta de ploraire progressiu: i quina importància té la resposta de la prèvia pregunta? Com de tot tocarà aprendre a viure amb cicatrius de batalles perdudes quan ni sabíem que hi havia guerra. Los nostres cossos ostatges intercanviats com infants a altres nacions. 

No puc negar l'efecte que ha tingut la meua depressió infantil, i tampoc puc dixar que me rasque encara. No vull comprar una guerra de desgast contra la meua pròpia infància. Tot lo tema va relacionat amb la meua darrera publicació Una manta que pesa, on parlo de penitències, però esta volta no parlo de moments i decisions conscients, sinó de les penitències de ningú en concret on que lo punt de mira vai ser jo, o qui sigue. Quasi de podria dir que me n'apenedixo de menjar fruita. Quina bogeria.

No me puc culpar, ni a ningú. Este ha sigut un altre blog de xarrar, però me faré sentir malament.

Suposo que soc rara perquè de petita me portaven en corretja, i no passa res.

Una manta que pesa

A inicis de 4rt d'ESO me van proposar saltar-me lo curs i d'anar directament a batxillerat, m'hi vaig negar. Pensar-ho ara m'enlluerna, m'hauria pogut desfer d'un any d'institut i vaig ser jo qui vaig decidir quedar-me entre la pena. Me n'apenedixo.

Lo 2023 vaig començar estudis a la UAB, vaig conèixer molta gent, molta gent molt xula, vaig trobar espais que ni sabia que existien i menys que jo podria ocupar-los, però vaig dixar lo grau. No per cap raó en concret, simplement sentia que ho havia de fer. També, me n'apenedixo.

I per descomptat, amb la transsexualitat se t'inclou de regal una varietat de penitència. Quantes voltes hauria pogut dir-ho abans, però que me vaig quedar quieta.

Per què ens quedem fixats en lo passat? Suposo que és obvi. Què hem de fer per desfer-nos-en? Explicar més del necessari a l'internet? Ja ha funcionat més d'una volta, a vore si torna a passar.

Com deia la Katherine Mansfield, lo penediment és una pèrdua d'energia, no li pots donar forma ni construir-hi al damunt, sols pots cobrir-te sota la seua manta pesant.