Cerca

diumenge, 13 de setembre del 2026

Demà

Estic nerviosa. Demà comença lo nou curs, però no sols això, demà és lo primer dia que la nova forma de la meua vida se mostra en la seua totalitat. En primer lloc, lo més obvi: nou curs, nova facultat, nova gent. Gent que en teoria se m'envoltarà uns quants anys. Demà estreno ruta fins a la uni, l'he feta durant l'estiu però sol per experimentar-la, mai pel seu objectiu vuitmatinista. Demà m'asseuré a l'aula que m'acollirà no sols este semestre sinó lo que ve també, de fet, ja vaig assistir una classe n'esta aula quan vaig anar d'oient durant una hora de geometria projectiva (alguna cosa així, no ho sé, no me vai enterar de res). 

A part de la uni hi ha altres aspectes en què la textura i relleu de la meua normalitat canviarà; m'he mudat. Demà serà lo primer cop que los quatre que som al pis hi serem i per fer-hi vida de jornada completa. Los quatre nos despertarem, ocuparem la cuina i lo lavabo, i anirem a les nostres facultats respectives (de fet tres de quatre compartim facultat així que potser fins i tot nos ocupem la ruta). Fins ara, lo pis sols ha tingut un nivell d'ocupació inferior al 50% i principalment he sigut jo qui l'ocupava. 

Demà serà lo primer dia que compartixo vida amb la xicota fora de l'estiu, me pregunto que canviarà.

Ja que hi som, dixeu-me fer la pregunta oposada: en què no canviarà ma vida? Encara aniré de tant en tant a física (la revista no s'escriu sola), encara me barallaré amb lo rus, continuaré xarrant amb los amics, encara evitaré mencionar que soc un poc anglesa, encara faré lo Bereal, encara m'oblidaré de dinar (intentarem que no, però me conec), encara llegiré JoJo cada mes, seguiré escrivint lo meu blog mancat de talent... Bé, suposo que com sempre, continuaré penedint-me de tot allò pel qual me n'apenedixo i continuaré somrient per tot allò que me fa feliç, qui s'ho podia esperar.

dimecres, 9 de setembre del 2026

Practicant les Quatre Arts

Vinc a exposar-vos lo meu pla d'acció per entrenar-me, de forma principalment autodidacta, en les Quatre Arts de l'antiga Xina. Pels que no vos heu adonat que vivim al segle xinès, i lo que mostro és lo futur, les Quatre Arts eren les quatre vies d'expressió artisticoacadèmiques que un escolar havia d'estudiar per tal d'alinear-se les xacres o quelcom així, la veritat és que no ho tinc del tot clar. El que sí tinc clar, és lo valor personal que té intentar aprendre, i d'experimentar, perfeccionar los detalls i perdre's en l'esperit. Així comencem:

La Primera Art: 畫 (huà) 

El 畫 se referix a la pintura tradicional xinesa, una disciplina mil·lenària on s'usa tinta diluïda en aigua
sobre paper. El 畫 és un exercici en creativitat, amb el mínim de línies i mínim de color, l'escolar aprenia a d'expressar-se sens límit.  

En lo meu cas no tinc pensat desenvolupar la pintura tradicional xinesa, però sí la meua habilitat en lo dibuix en general, a la darrera publicació parlo sobre lo que m'agrada dibuixar edificis, això és lo que buscaré refinar. 

La segona Art: 棋 (qí)

棋 és el joc de taula que en xinès li diuen 圍棋 wéiqí, però aquí típicament li diem pel nom japonès, go. És un joc fascinant i m'enamora, des que m'he tret Tuiter i Instagram del mòbil, l'única APP que me permeto és justament una de go, així que li estic pillant lo truc. M'he aconseguit un tauler 19x19, però he fet una coberta amb paper per fer-ne lo tauler 9x9, per poder practicar millor. 

Bé, en este cas no "modificaré" l'art original perquè s'adapte més al context Ona Actual (OA), lo meu 棋 és lo 棋.

La tercera Art: 琴 (qín) 

Lo 琴 és lo nom antic pel guqin, un instrument acordat de l'est. Vos podeu imaginar que jo no tinc guqin, però sí que tinc un altre instrument de corda, potser lleugerament menys prestigiós que l'art kiloanual, però no menys instrument, lo banjo.

Així, la meua "versió" del 琴 és tocar lo banjo. La veritat és que m'agrada molt, n'escolto molta música i m'enamora. 

La quarta Art: 書 (shū)

D'acord, amb esta no tinc ni idea què fer. Significa cal·ligrafia, en concret la cal·ligrafia tradicional xinesa i bé, no tinc molt clar com adaptar-la a OA.

  
Faig cal·ligrafia com a tal? me capta poc la veritat i no crec que fer cal·ligrafia en l'alfabet llatí arribe al nivell de cultivació personal com ho fan los xinesos. No crec que cree cap harmonia entre lo 內心 (nèixīn) (l'expressió interna) amb l'escriptura. Així què? Quina activitat vinculada amb lo llenguatge pot ser curiosa d'articular? Escriure poesia? Fer mots encreuats? Los blogs..? No vull dixar-vos amb un blog titulat les quatre arts i no esmentar quatre arts, però seguiré una estratègia vital del go: "tenuki", ignorar lo problema.

Estes són les meues Quatre* Arts en condició d'Ona. L'objectiu és cultivar-les com ja porto fent, però dins d'este marc teòric lleugerament orientalista. Si ne teniu, m'agradaria saber les vostres interpretacions personals de les Quatre Arts, en concret la de cal·ligrafia, que necessito idees urgentment.

dimarts, 8 de setembre del 2026

Ressenya d'este Estiu

M'ha agradat força. Ha estat bé. L'estiu del sí.

He quedat amb moltíssima gent, principalment perquè quasi no m'he permès dir que no. 

He vist l'eclipsi mononucleòtica. 

He llegit força, ho tenia com a objectiu i he excel·lit mes expectatives. Fins i tot m'han convençut a fer-me Goodreads. 

He reprès una de les meues activitats adolescents preferides: dibuixar edificis aleatoris del Google Street View. He d'aprendre a fer millor perspectiva però.

Bici! Tanta i tanta bici, si m'agradessen los homes m'agradarien los homes com lo Bicing. M'encanta com me fa sentir anar-hi, com m'ha canviat com veig los carrers de Barna, com m'ha tret l'angoixa generalitzada de quedar-me fins tard a llocs. Tinc pensat fer una publicació sobre la dualitat persona-màquina que és ser ciclista, és delirós, però alguna cosa me fa pensar que és lo que vos agrada de mi.

M'he vestit d'una forma francament sens pressió. No m'he pres la iniciativa d'innovar. M'he posat la samarreta de cocacola, o del Super 3 i los pantalonets de confiança i au. 

No he fet los estiraments que volia fer. M'ho excusaré, però sol una miqueta. Ser mononucleòtica i haver-me lesionat amb un pal fent l'idiota m'ho han posat difícil. 

He cosit força, però tinc moltíssim a aprendre. I me costa taaaant tallar tel·la, tant de bo una superfície més adequada que la taula del minjador.

I epa! Un mirall! He blogat mínimament, i hi tinc més ganes que mai. 

Per alguna raó, a la meua llista d'objectius que vai fer a l'inici d'estiu hi havia "escriure una obra de teatre"... Jo tampoc tinc clar que volia dir. Bé, no ho he fet. Potser algun dia. Sí que he escrit dos poemes, dos més que lo normal. N'estic contenta.

"No usar Mòbil"... Fracàs total, podríem dir que estant malalta de collons, los reels te criden com lo Gran Anell del Poder i jo... una humil humana amb lo virus d'Epstein-Barr.

He decorat l'habitació, de la meua manera, però l'he decorada.  

Bé, me pregunto si ha ocorregut res més este estiu... hmm... no crec que no... ai espera sí! Si tinc xicota! 

En conclusió, molt bon estiu, tan bo que tinc moltes ganes pel curs que ve, potser me penso que la serenitat s'hi és per quedar-s'hi...

Així, quins objectius tinc per lo semestre de tardor? Veem:

  • Aprovar - Esta sempre hi és, i me crec que si la poso primer significa que ho fa més probable.
  • Desintoxicació digital - Puc dir amb orgull que ha començat, i s'intentarà mantindre.
  • Fer estiraments quan toca - Quan tenia rutina al semestre de tardor me feia sentir molt bé, i principalment ho he perdut per motius aliens, se pot recuperar.
  • Seguir llegint
  • Escriure al diari - Fa casi un any que no escric al diari personal. Mira que és important.
  • Vull vestir-me d'una forma que me face sentir còmoda i bé no vull lluitar-me per sentir-me guapa.
  • Estudiar les Quatre Arts - Veeu la pròxima publicació del Blog de l'Ona.
  • Aprendre'm los carrers de l'Eixample.

 Com han anat los vostres estius? 

divendres, 4 de setembre del 2026

Here we say "Germà"

I've never written in English here. I don't use it much since the pandemic, with travel being limited and just being older I've gone just the once since 2019. Speaking to my lass I was telling her of how Anglicized I used to be, I'd only have television, music, books in English and look at us now. Where am I going to? And why in such an alien tongue? Well, I thought it appropiate for the topic at hand, but be surprised this isn't a post about identity or my struggles for meaning nor any such gash. This is a post about Tom, my brother.

He's about eleven I belive, I've gotten almost ten years on him, and he's soon to start senior school. He's the child of my father, my quite brummie father who'd rather impale himself than express any emotion other than fury. And, well, what does he know about me? He has a sister who he's seen once with any true conscience, and still, he was on nine. Imagine having a sibling who's twice your age, to whom about half of your toys used to belong to, who you don't really know nowt about. Who am I to him? At school, when asked if he's gotten any brothers or sisters, does he explain, well my father had a Spanish (no saben lo que és Catalunya allà) lass and had a child who's basically only lived in this town I can't pronounce and have vague memories of as an infant, but not much else; or does he say: no, I haven't any.  

Sometimes, I imagine a far and theoretical future where he's eighteen or nineteen and I'm nearing thirty, and we meet. What would it be like? Maybe I'll know. 

dijous, 3 de setembre del 2026

Proposta Ortogràfica pel Brummie Estàndard Modern

L'anglès de la ciutat de Birmingham i voltants se li denomina brummie. Té un caràcter força únic i la seua comparació principal és amb el parlar del Black Country i, més llunyanament, certs dialectes londinencs. De forma consistent, se'l considera dels dialectes més lletjos i de menys confiança de les illes britàniques, i amb diferència. Històricament, els estereotips de Birmingham han sigut d'obrers industrials coberts de soot o de gàngsters amb flat cap. 

Vinc a exposar una ortografia que vaig fer, ja fa un temps, per escriure de forma transparent i mitjanament bonica esta varietat de l'anglès. Ho vaig fer per motius personals i evidentment no és una proposta seriosa. Vos l'ensenyo, en part perquè no me sé callar, però també per fer ciutat i mostrar-vos com és l'anglès que se parla a ca meua. 

Comencem amb un exemple: 

Euchan mân, teic mei boi đi ând, leid mei ta đa lând đâ't ya undastând.

Ho veieu? Bé, és l'inici d'Ocean Man de Ween. I aquesta?:

Oi'm a fù ta du yoa dü'i wüc, Ò yia

És "I'm a fool to do your dirty work, Oh yeah".

Dubtes inicials potser són, sí, lo circumflex marca que l'a és llarga, si no ne porta vol dir que és curta i que s'ha reduït a una neutra; amb l'excepció de si va a final de paraula on és una /a/ curta, com a yoa "your". La dièresi de l'u és per diferenciar-la de l'u sense i l'u amb accent obert: ü és /ɘː/ que no té semblant en català, però és com una neutra un poc avançada i llarga, u és /ʊ/, que alguns catalanoparlants la fan com a u neutra, i ù és /ʉː/. Així tenim büd "bird", fu't "foot" i "gùs" goose".
Els diftongs són força intuïtius, oi és quasi com en català "oi", /ɔɪ̯/ i eu que és /ɛʉ̯/ que ara que ho penso és poc intuïtiu, és quasi com un valencià diguen "au". Ei és /əi̯/, com un mallorquí diria "peix".

Les consonants són força directes amb algunes excepcions: 

  • la /k/ de "cat", s'escriu sempre c, mai k. 
  • el símbol ŋ representa tant /ŋ/ com /ŋg/. Històricament, el brummie ha conservat la /g/, però jo i mon pare no la tenim. Així, "song" s'escriu sàŋ, ma àvia diria sonG i jo soŋ.
  • el símbol th de "thing" s'escriu igual, th, però el th de "this" s'escriu amb đ, thiŋ i điss.
  • la s entre vocals i en posició final és sonora. Per fer-la sorda se dobla: us /ʊz/ "us", roit’ss "rights" 
    /ɹɔɪ̯ʔs/.
  • la ch és sempre fluixa, com en francès, en general tots els "tx" són "x" en brummie, pels casos rars s'usa tch. Watchis "watches", chàcla't "chocolate".
  • hi ha dues r, r i ŕ, la primera és l'aproximant típica de l'anglès i la segona és com la nostra en "cara". És un tret relativament conservador, el fet que en certes paraules se manté l'r vella en clústers. Fŕend "friend", bŕoi't "bright" i en alguns casos entre vocals, òŕoi't "allright".
  • les t' i si és final de paraula 't són l'oclusiva glotal, molt freqüent en anglès en general. He volgut mantenir la t en l'ortografia i no sols posar l'apòstrof per motius estètics, i així allibera més l'apòstrof per fer contraccions. Got'yn "gotten". A final d'un monosíl·lab sí que se pronuncia la t, típicament ejectiva com a l'anglès estàndard.
  • l'y si se veu davant d'una m, n o l a final de paraula marca que aquestes consonants són sil·làbiques. riđym "rhythm", gàdyn "garden".
  • I finalment pel so de la j com en "joc", he volgut ser creativa. S'escriu g' davant d'ee, e i ei, i s'escriu ge davant de tota la resta de vocals. G'enü "jornal", geingea "ginger".

Les vocals ho compliquen tot més, tenen poc anàlegs en català i són la part més característica del brummie:

  • la i és sempre /i/ com en català "pit", no se reduïx quasi mai a una i neutra. Així sit "sit" rima amb "pit" del català.
  • à és com una o oberta llarga, pàm "palm".
  • el diftong oa, fa /o̞ə̯/, comença amb una o mitjanament tancada i mou-la cap a una neutra. Foass "force", noath "north".
  • ua fa /ʉə̯/, quasi com una u francesa cap a una neutra. Cua "cure".

Crec que això és tot. Si teniu preguntes no dubteu en fer-me-les arribar. Acabaré amb poema Đi oi "The eye", d'en Robinson Jeffers:

Đ’ âtlantic is a stoami meu't
ând đ’ meditireinian,
đa blu pù in đ’ oud gàdyn,
Moa đan foiv theusand yias âs drunc sâcrifoiss
uf chips ând blud, ând choins in đa sun
bu’t hia đa passific -
Aua chips, pleins, woas â püfactlei irelivan't
Niađa aua prisint blud fyùd wiđ đ’ breiv dwòvs
Nò eni fyùtcha wüld cwareliŋ 
uf wistiŕiŋ ând istaŕiŋ mân, đ’ bludei moigreichans
grid uf paua, clach uf feiths - 
Is a spic uf dust on đ’ grei't sceyu pân.
Hia fŕum đis meuntin choa,
idland biyond stoamei idland,
plungeiŋ loic deufins thŕu đ’ blu sia-smeuc
Inta peyu sia - luc west a't đi hiw uf wot'a
I't is âf đi plâni't:
điss deum, điss âf-gleub
điss buwg'iŋ oibà uf wot'a, àtcht euva Eigea
Ostreilia ând woi't Antàtica:
đoas â đ’ oilids đâ't niva cleus;
điss is đi steriŋ unslipiŋ oi uf đ’ üth
Ând wâ't i't watchis is no't aua woas  

diumenge, 30 d’agost del 2026

Quants Quans

Vull parlar de paraules per a unitats de temps. No per a fer ciència ni res, no vull explicar res de temps atòmic, de fet, ni vull parlar de segons. Vull parlar de com dividim lo temps en moments i quan xerrem de tasques en concret, quant duren estes tasques; quarts, hores, dies, setmanes i així. Aniré de petit a gran. 

Me passa que no m'agraden les hores, bé, no m'agrada que siguen la unitat fixa dins d'un dia. Diem mitja hora, o quart d'hora, i fem múltiples d'hores: 2, 3, 7 hores; fins i tot, preguntem a quina hora? i contestem amb l'hora (les quatre...) i possiblement una subdivisió d'una hora (i mitja, i tres quarts...). Per què no m'agrada este fet? Sento que li treu rellevància al fragment de temps més humà que hi ha, els trenta minuts. En la meua experiència de ser persona, lo mínim temps perquè se'm registre com a següent "franja de temps" és de mitja hora. Menjo en trenta minuts, tot lo ritual de dutxa són trenta minuts, vaig a la uni en trenta minuts... Més de trenta minuts i sento que eixa activitat s'ha allargat i comença un "segon cicle". L'hora trenca amb este fet. Fa horrors per fer-nos allargar i fer cabre l'experiència de ser persona en un quadrat o massa gran o massa petit. I sí, no és com si les hores nos prohibissen usar la meitat, però que lo fonament sigue el doble d'unitat de "franja de temps" condiciona com repartim lo temps, com no veem i com lo digerim. Podem canviar.

Tampoc me convencen los dies, en concret que siguen 24 hores. Des de les 00:00 fins a les 00:00, com que si soc a les 00:01 és lo dia següent? És absurd. Per què hem posat l'inici del nou dia aquí? quan fa potser sis o set mitges hores que ha marxat lo sol. Crec que lo dia hauria de començar a lo que ara li diem (de forma alienígena) les sis del matí. Així que si te despertes a les 07:00TI, ara t'aixeques a les 01:00TH i potser arribes a la universitat a les 02:30TH (TI i TH signifiquen temps inhumà i temps humà, respectivament). Tampoc m'agrada que dividim estes 24 hores en dos franges de 12 hores, és innecessari i per a gent que li fan por los nombres a partir del 13.

Ara que hem solucionat els dies tornem a les hores, de forma més concreta, tornem a les mitges hores. Vull (necessito) una paraula per expressar exactament 30 minuts, sens que tingue cap relació amb l'hora. He investigat si ja hi havia alguna llengua amb un mot específic per n'estos 30 minuts, però no he trobat res, haurem de ser creatius. Les opcions més òbvies, mínim per a mi, són: Estona, Espai i Temps. No són particularment inspirades, així que també proposo algunes propostes d'autoria pròpia (eigenurheberschaft): Tren (de trenta), Xivuitè (6x8=48=24x2), Mos (menjar). Honestament, cap de les meues propostes me satisfan de ple cor, vull quelcom més clar i elegant, però tinc les mans relliscoses. Si teniu propostes, no dubteu en compartir-me-les.

Ara que ja tenim la unitat bàsica de temps (l'Estona) i l'inici del dia ancorat (a les 6 del matí) podem reestructurar lo nostre dia. Lo dia nou, d'aquí endavant noudia té 48 Estones agrupades en 16 franges de 3 Estones cadascuna. 

Podeu vore que no comptem d'hora en hora sinó d'Estona en Estona, així que potser dines a la sisena franja, a les 16:00 (actualment les 14:00). "Ei ets lliure cap a la novena (franja) estàs ocupat? podria passar cap a les 25", "Estudiaré 3 Estones i vaig a casa que tinc cita a les 30", "Quins horaris de merda, tinc dues franges entre classes, què haig de fer jo amb 6 Estones?".


Ara que he parlat (i solucionat) les hores i dies, anem a lo gran: setmanes, anys i mesos. Per redefinir l'any hauríem de fer unes monstruositats astronòmiques que no formen part del meu arsenal de bloguera, així que que un any té 365 dies, i de tant en tant 366, se queda tal qual. Lo que me costa de l'any són les seues subdivisions, què coi és un mes? Los mesos són antiquats i innecessaris, nos en desfarem. Recordo fa uns anys que la meua reacció inicial per substituir los mesos era, justament, no substituir-los, sinó eliminar-los i fer que anéssem de l'any directament al dia. Així diríem: "jo soc del 221è, i ma germana del 68è". Aniria bé per posar la data, posaríem "110è del 2026", però amb el temps he après a apreciar les subdivisions més grans, a veure què podem fer. Una proposta fàcil és d'usar estacions, però això que l'hivern s'estira entre anys veïns fa un poc de cosa. Si mirem els divisors de 365, apart de si mateix i u, tenim 5 i 73. I tot i que tindre 73 "mesos" de 5 dies me faria moltíssima gràcia, en especial si cada tingués lo seu nom propi (eigenname), haurem d'usar 5 subdivisions de 73. Quins noms podríem posar a n'estes 5 períodes? Hi ha 5 sòlids platònics, 5 clàssics de confucianisme, 5 pilars de l'islam, 5 rius de l'inframon grec... molts cincs arreu. Com que soc pretensiosa i el meu imperi romà és l'imperi romà, usaré los noms dels 5 Bons Emperadors romans, en ordre: Nerva, Trajà, Hadrià, Antoní Pius i Marc Aureli. Els últims dos me trenquen un poc lo patró, preferiria un sol nom, però que se sàpiga que la meua proposta és un suggeriment i que agrairia molt idees externes.

Voldria jugar amb les setmanes, però és difícil fer-ho sense canviar l'estructura del treball assalariat, la segona cosa que no forma part del meu arsenal, així que se queden talment. 


Vull acabar amb una reflexió oberta, què és un moment? "Espera un moment!" "D'aquí uns moments et truco", clarament és poc temps, una fracció d'Estona. Però un moment també pot ser una situació força allargada. "En eixe moment estava força trista". És un moment simplement un interval de temps qualsevol? Mira que tenim paraules: duració, durada, espai, estona, franja, interregne, interval, lapse, temps, cicle, edat, època, era, estadi, etapa, temporada, temps. Bé, me sap greu haver-vos fet esperar un moment pel nou blog.

divendres, 3 de juliol del 2026

Coses que m'ha aportat ser anglesa

Ara fa més de tres anys que espero que s'acabe de tramitar lo canvi de nom al registre civil, per així poder canviar los documents identificatius, i tot això. Tres anys d'entrar de tant en tant a la pàgina web del departament de justícia per vore este verd tan vívid:

Coneixo gent que han pogut traure-s'ho de sobre en tres mesos, per què dura tant? Pos perquè no vaig nàixer a Catalunya, vaig nàixer a Anglaterra. Així, lo meu registre civil de referència no és lo de Tortosa o Barcelona, sinó que és lo central de Madrid, i allà, van com van.

Amb tot este maldecap, sovint faig la broma: "soc tan poc anglesa, haver nascut a n'eixa illa malvada no m'ha aportat mai res, sol maldecaps", però puc dir això honestament? Veiem-ho

Parlo anglès nativament, que està bé, però qui no sap anglès? Tot lo meu cercle sap tot lo que voldria poder saber i simplement tinc un coneixement més nínxol de fonologia.

Principalment he mirat i miro televisió anglesa, tanta que tinc una inseguretat al respecte. Me fa sentir poc catalana. Mai he vist la família dels Súpers, ni el Mic ni Plats Bruts. Ha arribat tan lluny que alguna volta he fet vore que entenia les bromes d'en Fluski i la clau quan no ne tenia ni idea.

No tinc nacionalitat Britànica ja que no hi ha conveni amb Espanya. 

Recordo a l'ESO, lo primer cop que per fi vaig preguntar-me què feia la gent de classe los estius. Los meus sempre han sigut temps de família Anglesa. M'hi enviaven com un paquet i un cop allà me movien com un moble per la casa i los voltants de Birmingham. Però clar, la gent de classe no anava a visitar família forana, se quedaven per allà i quedaven amb amics, lo típic de quan tens dotze anys. Recordo sentir-me tristona, era esta la raó perquè me costava fer amics? perquè quan estava disponible jo estava menjant sausage rolls de Greggs? Bé segurament no, perquè un cop al col·le tampoc ne feia, però lo pensament sem va quedar.

Així que, què m'ha aportat ser anglesa? Ni idea. Sol sé que no m'ha d'haver aportat res, les coses passen i au, i què hi farem. No tot té una raó i no tot patiment m'ha fet més forta. L'únic que sé segur que m'ha aportat nàixer n'eixa illa xafogosa és una publicació mediocre d'un blog. 

Vaig nàixer al planeta equivocat

Sempre sento que soc entre coses. No soc anglesa, però tampoc soc catalana, no soc normal, però tampoc soc tan diferent, soc tortosina, però no del tot, tinc amics, però no soc dels amics, soc universitària, però no vai a l'uni, no soc un home, però una dona... mira no sé què dir; fins i tot ni soc tota del 2005, soc impostora. Qui soc és una barreja heterogènia de trets, tots contradictoris entre si. Esta publicació és de ser rara i de sentir-se rara.

Recordo a l'edat de primària, la psicòloga especialitzada en autisme me dia que podria intentar fer amics amb gent similar a jo, gent amb la mateixa neurologia. Recordo que ho trobés estrany, tenim una condició, una cosa al cap que ens fa "estranys", per què les persones estranyes havien de ser similars entre si? Si comencem d'un nucli de "normalitat" la gent que s'allunya ho pot fer en tots els 360 graus del centre. Jo com a persona disparada d'este món usual trobaria les persones que s'han disparat oposat meu encara més estranyes que la gent del nucli, ja que estaríem més llunyanes. No veia per què el fet que sortíem del cercle ens feia similars. Jo de petita era molt aïllada i esta línia de pensament mostra un poc per què. Soc massa rara pel nucli però igual de rara respecte a la gent rara.

Si hagués de descriure què me fa rara no t'ho podria respondre. Intentaria fer una llista, però no funcionaria, realment no ho sé. Sol sé que ho soc i potser això és tot lo que cal.

Trobo que de les dificultats principals que trobo en intentar definir-me justament és esta raresa, una raresa que com he dit no puc diagnosticar del tot.

M'agrada força l'expressió d'algú que ha "nascut al planeta equivocat", perquè crea un món imaginari on no ets fora del nucli on les similituds entre pròxims és clara. Crea algú que és un tot i no una mescla. 

Hola, i no adeu

Fa molt de temps que no escric, estava depre. Bé, porto estos mesos vivint just detràs los ulls, los puc usar i veig a través seus, però amb lo típic filtre de no ser persona al damunt. 

Sempre recomano escriure per aclarir-te, per sortir dels pensaments estancats que no te porten enlloc, i no durant tres mesos no m'he fet cas.

Qui soc? ni idea. Qui vull ser? ni idea. On soc? a Barcelona. On vull ser? ni idea.

Diu molt de la meua crisi actual d'identitat que lo que més m'ha fet tornar a escriure aquí no era cap intent racional d'entendre'm, sinó una forma de poder descrivint-me com a bloguera (una bloguera que no bloga poc bloguera és).

dilluns, 6 d’abril del 2026

Pensaments #2, sol sòl moll

Soc una noia insegura, penso en aspectes de la meua vida i sempre trobo alguna cosa a criticar; soc massa indecisa, soc poc ambiciosa, no soc estudiosa, no me sé maquillar, no sé fer amics, no sé parlar en gent, i més i més. Si jo soc lo conjunt de característiques que me definixen i estes característiques són un sòl moll, llavors què? Bé, és natural centrar-nos en los fonaments dubtosos més que res, són lo que intuïm que nos pot fer perdre la balança i no poder viure la següent nit; si tens una casa en xanques lo cap lo tindràs ocupat principalment per eixa que és més prima. Vull prendre este moment per parlar de la xanca inerrant, la que sabem que tenim bé i que per això l'obviem un poc massa, si lo que intento és evitar parlar de les inseguretats, llavors, quines són les meues seguretats?

Ara donaré una llista de coses que considero que són seguretats meues.

Soc força segura en la meua memòria, hi confio bastant. Soc segura en què m'agraden les matemàtiques i la lingüística, no me passa com amb física que de tant en tant penso "ai deumeu què fai". Dubto poc en poder llegir si algú se troba malament, estic molt a la guait.

Pensaria que tindria més seguretats, però realment ne tinc poques. M'he oblidat de mencionar lo blog. Tinc un blog, pilar de la meua existència.

Quines són les vostres seguretats?

Pensaments #1

Lo meu doctor en filologia nòrdica preferit, lo Dr. Jackson Crawford, va fer una reflexió curiosa en què penso sovint. Va comentar lo que l'havia afectat jugar a jocs de rol a la seua joventut, en específic lo paper que tenia l'aleatorietat en eixos espais. Que avui en dia, trenta anys després de tindre lo Dungeons & Dragons com a passatemps habitual, ell continuava analitzant lo món amb una lògica pròpia del joc. Va especificar que porta sempre daus a sobre i els llança abans de prendre una decisió, dixant que l'atzar lo guie com lo guiava lluitant a ghouls o qui sap què. Ara me pregunto, i què m'ha afectat a mi? I la resposta és lo Crusader Kings III.

Per si no sabeu, lo CK3 és un joc de mapa on jugues com una dinastia a l'edat mitjana i fas coses pròpies de l'aristocràcia: conquerixes territori, xafes rebel·lions pageses, assassines pretendents al tron i te cases amb tuns cosins, lo típic. I bé, m'agrada molt. M'agrada massa. Ja fa tres anys que no lo jugo com a tal i encara és present. Un exemple: un pop-up sovint és d'unes vaques, on pots triar entre tindre poques vaques assegurades o una probabilitat de tindre'n més, però amb lo risc que potser te dona un debuff. M'és impossible pensar en un risc sense pensar-ho en quantitat i qualitat de vaques. Un altre exemple és la feina dels teus consellers, que tu els dones una tasca i te la fan en un cert temps depenent de les seues aptituds, quan estic fent multitàsquing o tinc una tasca que requereix un esforç lleu, però constant m'ho imagino com si ho estigués gestionant lo meu mariscal, o arquebisbe. Fins i tot lo simple sistema de quantificar si la gent te cau bé, certs trets inherentment causen -20 d'opinió en personatges amb unes característiques concretes, i en això penso quan estic coneixent gent nova. 

Bé, això és bo o és dolent? No ho sé, sento que tenim una tendència a sentir que tot és més plàstic del que és; sentir que lo món d'"abans" era més real i les experiències d'"ara" són una versió crua i derivant. De la mateixa forma que jo penso en haver de cuidar lo meu exèrcit per tirar endavant, o lo Dr. Crawford tirant daus a sorts per saber què dinar, a una altra banda del món en un altre moment, hi havia un esclau grec que pensava en escenes d'una obra de teatre, o un comte pensant en les estrofes d'un trobador. 

No tinc molt més a dir, sol volia parlar i xerrar. 

diumenge, 15 de març del 2026

Qui és l'Ona?

Bé, l'Ona és una noia de vint anys i bé, és rara de collons.

Físicament no sé si tinc res a destacar. Té serrell, té ulls foscs, té un estil poc definit... Sembla que sempre estigue mirant a l'infinit, sembla que hi visque. Vegades la veig de lluny simplement observant món. A les reunions sempre juga amb algun paperet que ha trobat, però sí que escolta, de la seua manera.

És anglesa tot i sembla que n'estigués avergonyida, és com si digués lo seu cognom anglosaxó en una corredissa expressament perquè ningú n'hi pregunte l'origen. Però per alguna raó esta vergonya no s'aplica a la seua ciutat natal; és ràpida a mencionar que X cantant és d'allà. 

Un cop quan encara no ens coneixíem me va saludar amb un somriure estrany, com si ella tampoc sabés per què l'està fent. Més endavant quan ja érem mínimament pròximes va seguir fent-ho afegint-hi un thumbs-up. Crec que li costa això, això la gent. No és que no sigue sociable, sinó que suposo que ho fa de la seua manera. Li agrada fer preguntes, realment crec que li agrada conèixer gent. Lo primer cop que vam parlar quasi frega amb interrogatori. Una vegada amb poc context me va preguntar què n'opinava sobre l'olor a la benzina i no vai saber respondre.

Té força coses amb què passa el temps tot i que se'ls manté força per ella (lo de preguntar sí, però lo d'expressar-se no tant). Va a ballar, fa alguns estiraments, no juga a jocs i intenta tocar el banjo. Té un letterbox, però li posa cinc estrelles a pràcticament tot, sento que si li preguntés per què me respondria amb alguna cita xinesa amb un to pretensiós.

Li he preguntat diversos cops com és que fa física i lingüística alhora, però sempre m'esquiva lo dubte i me mira amb ulls de gos, realment ni ella ho sap.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

Bé, parem. Com haureu vist, això ha sigut un exercici de descriure'm en tercera persona. Mira que hi ha temes del qual escriure i lo que més m'interessa soc jo mateixa; potser la redactora de dalt hauria d'afegir que l'Ona és força egocèntrica. 

Soc de la gent que sobrepensa les interaccions amb la gent, els detalls en què potser s'hi han fixat i què ne deuen estar pensant, soc insegura; dubto abans i després de parlar. Soc lo tipus de persona que té un notesapp amb una llista d'inseguretats, lo qual vaig modificant quan necessari. I quina és la millor cura a les inseguretats que exposar-les i projectar-les en públic, ser un llibre obert i tot això. Si ets enemiga meua espero que hagues llegit amb atenció.

dijous, 1 de gener del 2026

Ui!, i Això?

Aquesta és una llista de coses que m'han canviat la vida que no m'haurien d'haver canviat la vida. Són coses relativament simples i així petitones. Intentaré que siguen d'este darrer any, volia fer una publicació de ressenya i futur lo dia 31, però me vaig distraure. 

  1.  Aprendre l'alfabet ciríl·lic: Me costa expressar com me fa sentir descobrir la normalitat d'altra gent, gent llunyana i pròxima. Poques coses me fan sentir més a prop de la meua espècie que poder mig llegir instruccions i etiquetes de seguretat en rus, que per altra gent és la que busquen primer. Clarament, això va relacionat amb aprendre una llengua, fins i tot superficialment (eg.: descobrir nova música, amb la qual mai hauries tingut esta relació sense haver-te interessat), però no vull traure-li força a què simple que era aprendre a llegir un alfabet nou, i com de més connectada me fa sentir. 

  2.  Llegir BLAME!: És un manga amb una història força complexa, però que no n'és lo punt de mirar principal, l'ambient és lo principal. Sentir-te estancada i ser en un món sens fi alhora, sens límit. Lo vaig llegir (potser més ben dir experimentar) quan lo necessitava, i no hi he pogut parar de pensar. És curiós com una història de patiment prolongat te fa sentir bé i millor. Me recorda a l'insti quan tenia una fixació amb la meitat de les coses, en concret amb la reflexió "he fet la meitat d'X, ara sol queda lo que ja he fet"; me va ajudar molt.

  3.  Mirar Ikiru: Sense sonar pretensiosa, esta pel·lícula japonesa dels anys cinquanta se sent com llegir Hávamál, o les estrofes de la bíblia que t'agafen, com un coneixement carnal, dels miralls més profunds, llegint-te l'ànima com mai volem. Caram, al final sí que he sonat pretensiosa. Bé, és una pel·li sobre què necessitem i jo necessitava vore esta pel·li.

  4.  Interessar-me pel ball tradicional: Al semestre de tardor vaig començar a anar cada divendres a ballar. És molt divertit, nena. Algun lloc vaig llegir que ballar és l'única cosa que consistentment lluita contra la depressió, m'ho crec; alguna cosa a vore amb fer-te sentir que estàs caçant gaseles. També m'he posat a una cosa de ball a la facultat. En lo meu precari temps lliure miro vídeos de balls d'arreu del món i tinc lo moment los intento. Me surt molt malament, però vull millorar. Milloraré. 

  5.  Estar al dia amb The JOJOLands: Des del desembre del 2024, cada mes dedico mitja hora a una hora a llegir lo darrer capítol de JoJo. Tindre alguna cosa amb què rumiar, mentre espero per lo següent mes és una experiència que mai havia tingut, he tingut coses setmanals. M'alegra lo dia estar pendent juntament amb una comunitat concreta de gent. Clar, s'ha de dir que ajuda molt que JoJoLands sigue molt bo, dic amb confiança i des del fons del cor que serà la millor part de JoJo.

  6.  Cançons concretes: Vos poso petit recull de cançons que m'han marcat l'any, ne comentaré un poquet però tampoc tant:

    - Photos from when we were young
    (Nana Grizol): És una cançó de marieta trista i soc literalment transsexual, funcionem.

    - I was Born a Unicorn (The Unicorns) : La vaig descobrir quan estava molt trista perquè me sentia rara (soc rara), i no tinc del tot clar, però me va anar bé, li dec com a mínim un shoutout en un blog que llegix 7 persones comptades.

    - Paisatge de Postal (Al·lèrgiques al pol·len) : Encaixa amb una certa serenitat que marca lo 40% del meu 2025. De fet molt de les Al·lèrgiques cau en esta descripció, però esta és la cançó amb què hi penso més.

    - Take my Hand (Matt Berry) : Similar a la de l'unicorn, la vaig trobar quan estava en falta, estava perduda i lo Matt Berry me va acompanyar.

    -Totes les noves de Gorillaz : Este any he tornat a tindre catorze anys, fent-me Gorillera altra volta. Los senzills del nou àlbum m'han raptat d'una forma, no puc perdonar-los.

    -L'àlbum The Mollusk de Ween : No sé com, però Ween m'han capturat este any, a punta de pistola sento. 

    Menció honorífica a : Ginestà, AJJ, la Ouineta, They might be giants i lo Math Rock i Jazz Fusió com a gèneres.

Ha sigut divertit escriure això, i ara m'entra la curiositat, quines coses vos han marcat l'any? Sentiu-vos lliures a comentar o escriure lo vostre blog propi (eigenblog).

Demà

Estic nerviosa. Demà comença lo nou curs, però no sols això, demà és lo primer dia que la nova forma de la meua vida se mostra en la seua t...