Coses que m'ha aportat ser anglesa

Ara fa més de tres anys que espero que s'acabe de tramitar lo canvi de nom al registre civil, per així poder canviar los documents identificatius, i tot això. Tres anys d'entrar de tant en tant a la pàgina web del departament de justícia per vore este verd tan vívid:

Coneixo gent que han pogut traure-s'ho de sobre en tres mesos, per què dura tant? Pos perquè no vaig nàixer a Catalunya, vaig nàixer a Anglaterra. Així, lo meu registre civil de referència no és lo de Tortosa o Barcelona, sinó que és lo central de Madrid, i allà, van com van.

Amb tot este maldecap, sovint faig la broma: "soc tan poc anglesa, haver nascut a n'eixa illa malvada no m'ha aportat mai res, sol maldecaps", però puc dir això honestament? Veiem-ho

Parlo anglès nativament, que està bé, però qui no sap anglès? Tot lo meu cercle sap tot lo que voldria poder saber i simplement tinc un coneixement més nínxol de fonologia.

Principalment he mirat i miro televisió anglesa, tanta que tinc una inseguretat al respecte. Me fa sentir poc catalana. Mai he vist la família dels Súpers, ni el Mic ni Plats Bruts. Ha arribat tan lluny que alguna volta he fet vore que entenia les bromes d'en Fluski i la clau quan no ne tenia ni idea.

No tinc nacionalitat Britànica ja que no hi ha conveni amb Espanya. 

Recordo a l'ESO, lo primer cop que per fi vaig preguntar-me què feia la gent de classe los estius. Los meus sempre han sigut temps de família Anglesa. M'hi enviaven com un paquet i un cop allà me movien com un moble per la casa i los voltants de Birmingham. Però clar, la gent de classe no anava a visitar família forana, se quedaven per allà i quedaven amb amics, lo típic de quan tens dotze anys. Recordo sentir-me tristona, era esta la raó perquè me costava fer amics? perquè quan estava disponible jo estava menjant sausage rolls de Greggs? Bé segurament no, perquè un cop al col·le tampoc ne feia, però lo pensament sem va quedar.

Així que, què m'ha aportat ser anglesa? Ni idea. Sol sé que no m'ha d'haver aportat res, les coses passen i au, i què hi farem. No tot té una raó i no tot patiment m'ha fet més forta. L'únic que sé segur que m'ha aportat nàixer n'eixa illa xafogosa és una publicació mediocre d'un blog. 

Vaig nàixer al planeta equivocat

Sempre sento que soc entre coses. No soc anglesa, però tampoc soc catalana, no soc normal, però tampoc soc tan diferent, soc tortosina, però no del tot, tinc amics, però no soc dels amics, soc universitària, però no vai a l'uni, no soc un home, però una dona... mira no sé què dir; fins i tot ni soc tota del 2005, soc impostora. Qui soc és una barreja heterogènia de trets, tots contradictoris entre si. Esta publicació és de ser rara i de sentir-se rara.

Recordo a l'edat de primària, la psicòloga especialitzada en autisme me dia que podria intentar fer amics amb gent similar a jo, gent amb la mateixa neurologia. Recordo que ho trobés estrany, tenim una condició, una cosa al cap que ens fa "estranys", per què les persones estranyes havien de ser similars entre si? Si comencem d'un nucli de "normalitat" la gent que s'allunya ho pot fer en tots els 360 graus del centre. Jo com a persona disparada d'este món usual trobaria les persones que s'han disparat oposat meu encara més estranyes que la gent del nucli, ja que estaríem més llunyanes. No veia per què el fet que sortíem del cercle ens feia similars. Jo de petita era molt aïllada i esta línia de pensament mostra un poc per què. Soc massa rara pel nucli però igual de rara respecte a la gent rara.

Si hagués de descriure què me fa rara no t'ho podria respondre. Intentaria fer una llista, però no funcionaria, realment no ho sé. Sol sé que ho soc i potser això és tot lo que cal.

Trobo que de les dificultats principals que trobo en intentar definir-me justament és esta raresa, una raresa que com he dit no puc diagnosticar del tot.

M'agrada força l'expressió d'algú que ha "nascut al planeta equivocat", perquè crea un món imaginari on no ets fora del nucli on les similituds entre pròxims és clara. Crea algú que és un tot i no una mescla. 

Hola, i no adeu

Fa molt de temps que no escric, estava depre. Bé, porto estos mesos vivint just detràs los ulls, los puc usar i veig a través seus, però amb lo típic filtre de no ser persona al damunt. 

Sempre recomano escriure per aclarir-te, per sortir dels pensaments estancats que no te porten enlloc, i no durant tres mesos no m'he fet cas.

Qui soc? ni idea. Qui vull ser? ni idea. On soc? a Barcelona. On vull ser? ni idea.

Diu molt de la meua crisi actual d'identitat que lo que més m'ha fet tornar a escriure aquí no era cap intent racional d'entendre'm, sinó una forma de poder descrivint-me com a bloguera (una bloguera que no bloga poc bloguera és).

Pensaments #2, sol sòl moll

Soc una noia insegura, penso en aspectes de la meua vida i sempre trobo alguna cosa a criticar; soc massa indecisa, soc poc ambiciosa, no soc estudiosa, no me sé maquillar, no sé fer amics, no sé parlar en gent, i més i més. Si jo soc lo conjunt de característiques que me definixen i estes característiques són un sòl moll, llavors què? Bé, és natural centrar-nos en los fonaments dubtosos més que res, són lo que intuïm que nos pot fer perdre la balança i no poder viure la següent nit; si tens una casa en xanques lo cap lo tindràs ocupat principalment per eixa que és més prima. Vull prendre este moment per parlar de la xanca inerrant, la que sabem que tenim bé i que per això l'obviem un poc massa, si lo que intento és evitar parlar de les inseguretats, llavors, quines són les meues seguretats?

Ara donaré una llista de coses que considero que són seguretats meues.

Soc força segura en la meua memòria, hi confio bastant. Soc segura en què m'agraden les matemàtiques i la lingüística, no me passa com amb física que de tant en tant penso "ai deumeu què fai". Dubto poc en poder llegir si algú se troba malament, estic molt a la guait.

Pensaria que tindria més seguretats, però realment ne tinc poques. M'he oblidat de mencionar lo blog. Tinc un blog, pilar de la meua existència.

Quines són les vostres seguretats?

Pensaments #1

Lo meu doctor en filologia nòrdica preferit, lo Dr. Jackson Crawford, va fer una reflexió curiosa en què penso sovint. Va comentar lo que l'havia afectat jugar a jocs de rol a la seua joventut, en específic lo paper que tenia l'aleatorietat en eixos espais. Que avui en dia, trenta anys després de tindre lo Dungeons & Dragons com a passatemps habitual, ell continuava analitzant lo món amb una lògica pròpia del joc. Va especificar que porta sempre daus a sobre i els llança abans de prendre una decisió, dixant que l'atzar lo guie com lo guiava lluitant a ghouls o qui sap què. Ara me pregunto, i què m'ha afectat a mi? I la resposta és lo Crusader Kings III.

Per si no sabeu, lo CK3 és un joc de mapa on jugues com una dinastia a l'edat mitjana i fas coses pròpies de l'aristocràcia: conquerixes territori, xafes rebel·lions pageses, assassines pretendents al tron i te cases amb tuns cosins, lo típic. I bé, m'agrada molt. M'agrada massa. Ja fa tres anys que no lo jugo com a tal i encara és present. Un exemple: un pop-up sovint és d'unes vaques, on pots triar entre tindre poques vaques assegurades o una probabilitat de tindre'n més, però amb lo risc que potser te dona un debuff. M'és impossible pensar en un risc sense pensar-ho en quantitat i qualitat de vaques. Un altre exemple és la feina dels teus consellers, que tu els dones una tasca i te la fan en un cert temps depenent de les seues aptituds, quan estic fent multitàsquing o tinc una tasca que requereix un esforç lleu, però constant m'ho imagino com si ho estigués gestionant lo meu mariscal, o arquebisbe. Fins i tot lo simple sistema de quantificar si la gent te cau bé, certs trets inherentment causen -20 d'opinió en personatges amb unes característiques concretes, i en això penso quan estic coneixent gent nova. 

Bé, això és bo o és dolent? No ho sé, sento que tenim una tendència a sentir que tot és més plàstic del que és; sentir que lo món d'"abans" era més real i les experiències d'"ara" són una versió crua i derivant. De la mateixa forma que jo penso en haver de cuidar lo meu exèrcit per tirar endavant, o lo Dr. Crawford tirant daus a sorts per saber què dinar, a una altra banda del món en un altre moment, hi havia un esclau grec que pensava en escenes d'una obra de teatre, o un comte pensant en les estrofes d'un trobador. 

No tinc molt més a dir, sol volia parlar i xerrar. 

Qui és l'Ona?

Bé, l'Ona és una noia de vint anys i bé, és rara de collons.

Físicament no sé si tinc res a destacar. Té serrell, té ulls foscs, té un estil poc definit... Sembla que sempre estigue mirant a l'infinit, sembla que hi visque. Vegades la veig de lluny simplement observant món. A les reunions sempre juga amb algun paperet que ha trobat, però sí que escolta, de la seua manera.

És anglesa tot i sembla que n'estigués avergonyida, és com si digués lo seu cognom anglosaxó en una corredissa expressament perquè ningú n'hi pregunte l'origen. Però per alguna raó esta vergonya no s'aplica a la seua ciutat natal; és ràpida a mencionar que X cantant és d'allà. 

Un cop quan encara no ens coneixíem me va saludar amb un somriure estrany, com si ella tampoc sabés per què l'està fent. Més endavant quan ja érem mínimament pròximes va seguir fent-ho afegint-hi un thumbs-up. Crec que li costa això, això la gent. No és que no sigue sociable, sinó que suposo que ho fa de la seua manera. Li agrada fer preguntes, realment crec que li agrada conèixer gent. Lo primer cop que vam parlar quasi frega amb interrogatori. Una vegada amb poc context me va preguntar què n'opinava sobre l'olor a la benzina i no vai saber respondre.

Té força coses amb què passa el temps tot i que se'ls manté força per ella (lo de preguntar sí, però lo d'expressar-se no tant). Va a ballar, fa alguns estiraments, no juga a jocs i intenta tocar el banjo. Té un letterbox, però li posa cinc estrelles a pràcticament tot, sento que si li preguntés per què me respondria amb alguna cita xinesa amb un to pretensiós.

Li he preguntat diversos cops com és que fa física i lingüística alhora, però sempre m'esquiva lo dubte i me mira amb ulls de gos, realment ni ella ho sap.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 

Bé, parem. Com haureu vist, això ha sigut un exercici de descriure'm en tercera persona. Mira que hi ha temes del qual escriure i lo que més m'interessa soc jo mateixa; potser la redactora de dalt hauria d'afegir que l'Ona és força egocèntrica. 

Soc de la gent que sobrepensa les interaccions amb la gent, els detalls en què potser s'hi han fixat i què ne deuen estar pensant, soc insegura; dubto abans i després de parlar. Soc lo tipus de persona que té un notesapp amb una llista d'inseguretats, lo qual vaig modificant quan necessari. I quina és la millor cura a les inseguretats que exposar-les i projectar-les en públic, ser un llibre obert i tot això. Si ets enemiga meua espero que hagues llegit amb atenció.

Ui!, i Això?

Aquesta és una llista de coses que m'han canviat la vida que no m'haurien d'haver canviat la vida. Són coses relativament simples i així petitones. Intentaré que siguen d'este darrer any, volia fer una publicació de ressenya i futur lo dia 31, però me vaig distraure. 

1.  Aprendre l'alfabet ciríl·lic: Me costa expressar com me fa sentir descobrir la normalitat d'altra gent, gent llunyana i pròxima. Poques coses me fan sentir més a prop de la meua espècie que poder mig llegir instruccions i etiquetes de seguretat en rus, que per altra gent és la que busquen primer. Clarament, això va relacionat amb aprendre una llengua, fins i tot superficialment (eg.: descobrir nova música, amb la qual mai hauries tingut esta relació sense haver-te interessat), però no vull traure-li força a què simple que era aprendre a llegir un alfabet nou, i com de més connectada me fa sentir. 
   
   
2.  Llegir BLAME!: És un manga amb una història força complexa, però que no n'és lo punt de mirar principal, l'ambient és lo principal. Sentir-te estancada i ser en un món sens fi alhora, sens límit. Lo vaig llegir (potser més ben dir experimentar) quan lo necessitava, i no hi he pogut parar de pensar. És curiós com una història de patiment prolongat te fa sentir bé i millor. Me recorda a l'insti quan tenia una fixació amb la meitat de les coses, en concret amb la reflexió "he fet la meitat d'X, ara sol queda lo que ja he fet"; me va ajudar molt.
   
   
3.  Mirar Ikiru: Sense sonar pretensiosa, esta pel·lícula japonesa dels anys cinquanta se sent com llegir Hávamál, o les estrofes de la bíblia que t'agafen, com un coneixement carnal, dels miralls més profunds, llegint-te l'ànima com mai volem. Caram, al final sí que he sonat pretensiosa. Bé, és una pel·li sobre què necessitem i jo necessitava vore esta pel·li.
   
   
4.  Interessar-me pel ball tradicional: Al semestre de tardor vaig començar a anar cada divendres a ballar. És molt divertit, nena. Algun lloc vaig llegir que ballar és l'única cosa que consistentment lluita contra la depressió, m'ho crec; alguna cosa a vore amb fer-te sentir que estàs caçant gaseles. També m'he posat a una cosa de ball a la facultat. En lo meu precari temps lliure miro vídeos de balls d'arreu del món i tinc lo moment los intento. Me surt molt malament, però vull millorar. Milloraré. 
   
   
5.  Estar al dia amb The JOJOLands: Des del desembre del 2024, cada mes dedico mitja hora a una hora a llegir lo darrer capítol de JoJo. Tindre alguna cosa amb què rumiar, mentre espero per lo següent mes és una experiència que mai havia tingut, he tingut coses setmanals. M'alegra lo dia estar pendent juntament amb una comunitat concreta de gent. Clar, s'ha de dir que ajuda molt que JoJoLands sigue molt bo, dic amb confiança i des del fons del cor que serà la millor part de JoJo.
   
   
6.  Cançons concretes: Vos poso petit recull de cançons que m'han marcat l'any, ne comentaré un poquet però tampoc tant:
   
   - Photos from when we were young (Nana Grizol): És una cançó de marieta trista i soc literalment transsexual, funcionem.
   
   - I was Born a Unicorn (The Unicorns) : La vaig descobrir quan estava molt trista perquè me sentia rara (soc rara), i no tinc del tot clar, però me va anar bé, li dec com a mínim un shoutout en un blog que llegix 7 persones comptades.
   
   - Paisatge de Postal (Al·lèrgiques al pol·len) : Encaixa amb una certa serenitat que marca lo 40% del meu 2025. De fet molt de les Al·lèrgiques cau en esta descripció, però esta és la cançó amb què hi penso més.
   
   - Take my Hand (Matt Berry) : Similar a la de l'unicorn, la vaig trobar quan estava en falta, estava perduda i lo Matt Berry me va acompanyar.
   
   -Totes les noves de Gorillaz : Este any he tornat a tindre catorze anys, fent-me Gorillera altra volta. Los senzills del nou àlbum m'han raptat d'una forma, no puc perdonar-los.
   
   -L'àlbum The Mollusk de Ween : No sé com, però Ween m'han capturat este any, a punta de pistola sento. 
   
   Menció honorífica a : Ginestà, AJJ, la Ouineta, They might be giants i lo Math Rock i Jazz Fusió com a gèneres.

Ha sigut divertit escriure això, i ara m'entra la curiositat, quines coses vos han marcat l'any? Sentiu-vos lliures a comentar o escriure lo vostre blog propi (eigenblog).