A inicis de 4rt d'ESO me van proposar saltar-me lo curs i d'anar directament a batxillerat, m'hi vaig negar. Pensar-ho ara m'enlluerna, m'hauria pogut desfer d'un any d'institut i vaig ser jo qui vaig decidir quedar-me entre la pena. Me n'apenedixo.
Lo 2023 vaig començar estudis a la UAB, vaig conèixer molta gent, molta gent molt xula, vaig trobar espais que ni sabia que existien i menys que jo podria ocupar-los, però vaig dixar lo grau. No per cap raó en concret, simplement sentia que ho havia de fer. També, me n'apenedixo.
I per descomptat, amb la transsexualitat se t'inclou de regal una varietat de penitència. Quantes voltes hauria pogut dir-ho abans, però que me vaig quedar quieta.
Per què ens quedem fixats en lo passat? Suposo que és obvi. Què hem de fer per desfer-nos-en? Explicar més del necessari a l'internet? Ja ha funcionat més d'una volta, a vore si torna a passar.
Com deia la Katherine Mansfield, lo penediment és una pèrdua d'energia, no li pots donar forma ni construir-hi al damunt, sols pots cobrir-te sota la seua manta pesant.
Segueixes fent posts tan relatables. Jo crec que mai hi deixes de pensar del tot, es una barreja entre curiosotat per un present alternatiu i remordiments estranys. Jo espero que arribi un dia on simplement no me'n recordi.
ResponElimina