Coses que m'agraden

Darrerament estic un toc depre, veient-ho tot força gris. Faré una llista de coses de la meua vida que m'agraden en cap ordre en particular. No m'ha dit cap psicòleg de fer això, però se sent quelcom que te farien fer. Així;

M'agrada passejar, m'agrada lo barri on visc, m'agraden los meus companys de pis, m'agraden los nous taps a les botelles d'aigua que estan connectats, m'agrada quan me desperto sense despertador, m'agrada que los productes de l'Eroski estiguen tots escrits amb èuscar i gallec, m'agrada quan la dona del forn me pregunta com estic, m'agrada trobar-me amb una banda de Barna que mai havia visitat i que sigue força diferent, m'agrada quan ma mare solta lore de la seua vida, m'agrada la cerimònia d'obertura dels jocs olímpics de Beijing, m'agrada quan al vagó del metro sol hi som exactament dues persones, m'agrada JoJo, m'agrada la meua nòvia, m'agrada rebre likes a tuiter, m'agrada vore pel·lícules noves, m'agrada quan la gent me comenta al blog, m'agrada vore com los conductors de bus se saluden mútuament, m'agrada quan la matrícula d'un cotxe té un any del qual conec algun esdeveniment curiós, m'agrada parlar amb gent nova i encaixar, m'agrada quan la gent me pregunta alguna cosa de nínxol i encara més quan sé la resposta, m'agrada explorar facultats, m'agrada la UAB, m'agraden les meues amigues, m'agrada lo meu serrell, m'agrada decorar la meua habitació amb exàmens, m'agraden los colors de la bandera trans, m'agrada sentir la gent parlar català, m'agraden les llibreries públiques, m'agrada ballar, m'agraden los escriptors existencialistes, m'agraden les faldes curtes, m'agrada quan me fan cas, m'agrada no ser un home, m'agrada la lingüística i les matemàtiques, m'agrada Planta 8, m'agrada descobrir una cançó nova a les dos del matí, m'agrada anar amb temps als llocs, m'agrada conèixer gent de Tortosa quan no hi soc, m'agrada tindre un blog, m'agrada la xocolata Cadbury, m'agrada quan endevino quina hora és i l'encerto, m'agrada l'alcohol, m'agrada quan la gent riu als meus acudits de merda, m'agrada el Minecraft, m'agrada lo jazz-fusió japonès.

Ho dixaré aquí, potser un dia més endavant sento la necessitat de seguir, ja m'hi posaré. 

Ressenya d'este estiu

Esta se pot considerar la segona part de Coses que vull fer este estiu, una publicació del 14 de juny.

Un dels meus objectius era desfer-me de les xarxes, ho he pogut fer a mitges. Lo tuiter lo tinc a un braç de distància, però encara sento l'anhel d'atenció generalitzada. Lo blog va bé, però no arriba a ser un substitut. Ara aviat començant l'uni altra volta no sé si podré mantindre més este braç de distància. Lo tuiter va molt bé per fer vore que me desestresso en entrar a la biblioteca, podré desdigitalitzar-me encara més? Amb lo blog sento que m'agrada on està anant, però potser caic en la trampa de buscar dir massa, expressar massa, potser en general estic massa trista. Ara amb los estudis tindré menys temps per això, espero no descuidar-me en complet, al cap i la fi, realment me calma escriure i m'alegra rebre comentaris i conversar.

Al final no m'he fet res amb lo cabell i l'excusa de ser visualment desafiada (daltònica) m'ha aturat de res maquillant. No passa res, tindré més estius on no fer-ho. 

Per temes acadèmics, "OK" seria la meua resposta casual i "pas a pas" la meua resposta diplomàtica. He aprovat una recuperació i he pres una decisió acadèmicament dubtosa per este nou curs, un "experiment", per posar-li un nom poc generós. Suposo que serà un tema per a què escriure aquí, estigueu-ne pendents.

M'agrada la idea de fer repàs trimestral de la meua vida, per estacions i per cursos escolars. A vore si al gener faig ressenya i anàlisi de la tardor.

Dins una peixera de naturalesa fractal

Sovint s'ha dit que per un peix dins una peixera lo seu món és la peixera, pels motius de la metàfora podríem obviar l'univers no-peixera; una existència on sol trobem un container d'aigua amb lo apte per a un peix flotant entre l'absència de tot allò no-peix. Però això no és del tot cert, no? Lo món del peix també m'inclou a mi, qui li dona menjar i lo prestatge on lo guardo, també lo calaix on se guarda l'equipament de canviar-li l'aigua i de neteja. Lo seu món també inclou la llum de la làmpada i de la televisió, així que ha d'incloure la central d'on treu l'electricitat a dos pobles i la seu de la BBC (este peix concret de l'exemple és anglès). Ja enteneu lo que intento dir, llavors, lo meu món on s'acaba?

Començo amb los espais on físicament m'he de moure, menys de la meitat del meu barri (compto uns mil metres de carrer), mig tram de l'L5 i un terç de l'L3 i la facultat. Lo meu oci i la meua vida estudiantil estan fortament entrellaçats, així que sol comptaré estos llocs físics d'on me moc.

Ara ve l'interessant, però caldran uns arrodoniments: per simplificar-ho, he triat una ruta comercial en concret, no necessàriament tot lo que compro l'usaria, però servirà per la metàfora que intento fer. A part, sols estic comptant los orígens de béns que necessito contínuament, la meua taula de fusta de luxe del tròpic caribeny no lo compto, però l'electricitat i lo menjar que m'arriba sí. A més a més, un sacrifici que me dol fer és que no podré saber amb exactitud d'on venen molts dels béns, hauré de fer una aproximació segurament poc fidel. Aquí teniu:

Lo meu món (2025)

Especifico alguns dels productes que consumixo en l'àmbit personal: xocolata, arròs basmati i peix noruec. A una escala més societari: petroli, plàstics, fusta, ferro i blat. Bé, ara uns detalls: He inclòs Anglaterra (més específicament Birmingham i les rutes de transport) per la xocolata Cadbury, és fantàstica i tota xocolata que he tastat és un intent fútil d'imitar-la. La majoria d'elaboració a Europa amb destí a Catalunya se fa a Alemanya, lo nord d'Itàlia i França, les he inclòs senceres, però com Barcelona estaria limitada a les fàbriques i les rutes per transportar los béns. Mantinc Bèlgica perquè és on viu lo Puigdemont i no sé si podria viures sense ell. I recordem que ha d'incloure el Sol, les estrelles més llunyanes sento que les puc obviar.

Prèviament, he dit que això era per una metàfora, no sé exactament en què pensava. Potser sento que per fer una publicació haig de dir alguna cosa, i tampoc és que tinc molt a dir. Així que vos quedeu amb una reflexió meua que se'm va ocórrer una vesprada de pluja, espero que vos face rumiar en lo vostre món i en los vostres peixos.

Evidenciem una falta

Sovint desitjo tindre cicatrius, ferides autoinfligides públiques al món. En moments d'estrès passejant per la ciutat, travessant lo carrer m'imagino qui sigue fixant-s'hi, percebent l'evidència material del patiment. De petita a l'institut m'imaginava rebre una trucada de mun pare i enfadar-m'hi, cridar "nej papa, nej!", que la gent s'assabentés que alguna cosa havia ocorregut.

Soc poc de la bíblia, però poques imatges se m'han arrelat més que les mans d'en Ponç Pilat tacades, metafòricament, de sang. Quan m'estresso sovint me miro les mans i me les imagino roges. Suposo que m'agrada la idea que lo meu patiment / estrès tinguen un origen tan clar, tan exemplar com haver matat Jesucrist personalment. Un pecat tan obvi i monstruós que li dona raó a lo que m'estigue ocorrent.

De petita era força rareta, rareta i poc del meu gènere suposat. Des que començo a recordar se m'ha dit "marieta" i que "havia nascut al cos equivocat", fins i tot abans de jo saber que volien dir estes paraules. Tenia los cabells llargs i això era motiu de molta burla. Recordo a l'ESO pensar que podria intentar ser normal, tallar-me los cabells i parlar encara més dels X-Men, però cauria en un problema inusual: ja no podria llegir la ment d'altra gent. Ser vista com "lo maricón" és esquinçant i destrossant, però amb quinze anys més por me feia l'arbitrarietat de no poder imaginar què podrien dir.

Per què nos mereixem amor? Nos podem inventar moltes respostes, la majoria deliroses i cruels, però quasi cap tan insidiosa com que lo patiment deu l'amor. L'amor com a forma d'acalorar los sofrents d'este món. Un marc mental que, consegüentment, t'esdevé un complex masoquista, útil per ser un infant en un ambient negligent, però complicat per una pseudoadulta pseudo-tot (com la vostra estimada pseudoescriptora).

Per evitar-me les acusacions, no crec que en lo meu cas tingue origen religiós. Tot i l'estereotip que força gent té de mi com una catòlica reprimida diria que lo meu masoquisme autodestructiu és 100% autòcton i de km 0. 

Una conseqüència de combinar creure que patint seràs digne d'adoració i la confiança d'una desviada és que acabes tenint síndrome d'impostor amb lo mal que he pogut haver patit. Realment és tan greu que mun pare me digues "freak" com qui diu hola? 

Classifico lo patiment, me l'imagino com mans sangoses o com talls per donar-li una faceta òbvia per continuar fent com la trista adolescent: seguixo volent controlar la narrativa, delirosa delirosa. Una narrativa sol meua, concebuda per justificar-se a si mateixa.