Evidenciem una falta

Sovint desitjo tindre cicatrius, ferides autoinfligides públiques al món. En moments d'estrès passejant per la ciutat, travessant lo carrer m'imagino qui sigue fixant-s'hi, percebent l'evidència material del patiment. De petita a l'institut m'imaginava rebre una trucada de mun pare i enfadar-m'hi, cridar "nej papa, nej!", que la gent s'assabentés que alguna cosa havia ocorregut.

Soc poc de la bíblia, però poques imatges se m'han arrelat més que les mans d'en Ponç Pilat tacades, metafòricament, de sang. Quan m'estresso sovint me miro les mans i me les imagino roges. Suposo que m'agrada la idea que lo meu patiment / estrès tinguen un origen tan clar, tan exemplar com haver matat Jesucrist personalment. Un pecat tan obvi i monstruós que li dona raó a lo que m'estigue ocorrent.

De petita era força rareta, rareta i poc del meu gènere suposat. Des que començo a recordar se m'ha dit "marieta" i que "havia nascut al cos equivocat", fins i tot abans de jo saber que volien dir estes paraules. Tenia los cabells llargs i això era motiu de molta burla. Recordo a l'ESO pensar que podria intentar ser normal, tallar-me los cabells i parlar encara més dels X-Men, però cauria en un problema inusual: ja no podria llegir la ment d'altra gent. Ser vista com "lo maricón" és esquinçant i destrossant, però amb quinze anys més por me feia l'arbitrarietat de no poder imaginar què podrien dir.

Per què nos mereixem amor? Nos podem inventar moltes respostes, la majoria deliroses i cruels, però quasi cap tan insidiosa com que lo patiment deu l'amor. L'amor com a forma d'acalorar los sofrents d'este món. Un marc mental que, consegüentment, t'esdevé un complex masoquista, útil per ser un infant en un ambient negligent, però complicat per una pseudoadulta pseudo-tot (com la vostra estimada pseudoescriptora).

Per evitar-me les acusacions, no crec que en lo meu cas tingue origen religiós. Tot i l'estereotip que força gent té de mi com una catòlica reprimida diria que lo meu masoquisme autodestructiu és 100% autòcton i de km 0. 

Una conseqüència de combinar creure que patint seràs digne d'adoració i la confiança d'una desviada és que acabes tenint síndrome d'impostor amb lo mal que he pogut haver patit. Realment és tan greu que mun pare me digues "freak" com qui diu hola? 

Classifico lo patiment, me l'imagino com mans sangoses o com talls per donar-li una faceta òbvia per continuar fent com la trista adolescent: seguixo volent controlar la narrativa, delirosa delirosa. Una narrativa sol meua, concebuda per justificar-se a si mateixa.