Pensaments #2, sol sòl moll

Soc una noia insegura, penso en aspectes de la meua vida i sempre trobo alguna cosa a criticar; soc massa indecisa, soc poc ambiciosa, no soc estudiosa, no me sé maquillar, no sé fer amics, no sé parlar en gent, i més i més. Si jo soc lo conjunt de característiques que me definixen i estes característiques són un sòl moll, llavors què? Bé, és natural centrar-nos en los fonaments dubtosos més que res, són lo que intuïm que nos pot fer perdre la balança i no poder viure la següent nit; si tens una casa en xanques lo cap lo tindràs ocupat principalment per eixa que és més prima. Vull prendre este moment per parlar de la xanca inerrant, la que sabem que tenim bé i que per això l'obviem un poc massa, si lo que intento és evitar parlar de les inseguretats, llavors, quines són les meues seguretats?

Ara donaré una llista de coses que considero que són seguretats meues.

Soc força segura en la meua memòria, hi confio bastant. Soc segura en què m'agraden les matemàtiques i la lingüística, no me passa com amb física que de tant en tant penso "ai deumeu què fai". Dubto poc en poder llegir si algú se troba malament, estic molt a la guait.

Pensaria que tindria més seguretats, però realment ne tinc poques. M'he oblidat de mencionar lo blog. Tinc un blog, pilar de la meua existència.

Quines són les vostres seguretats?

Pensaments #1

Lo meu doctor en filologia nòrdica preferit, lo Dr. Jackson Crawford, va fer una reflexió curiosa en què penso sovint. Va comentar lo que l'havia afectat jugar a jocs de rol a la seua joventut, en específic lo paper que tenia l'aleatorietat en eixos espais. Que avui en dia, trenta anys després de tindre lo Dungeons & Dragons com a passatemps habitual, ell continuava analitzant lo món amb una lògica pròpia del joc. Va especificar que porta sempre daus a sobre i els llança abans de prendre una decisió, dixant que l'atzar lo guie com lo guiava lluitant a ghouls o qui sap què. Ara me pregunto, i què m'ha afectat a mi? I la resposta és lo Crusader Kings III.

Per si no sabeu, lo CK3 és un joc de mapa on jugues com una dinastia a l'edat mitjana i fas coses pròpies de l'aristocràcia: conquerixes territori, xafes rebel·lions pageses, assassines pretendents al tron i te cases amb tuns cosins, lo típic. I bé, m'agrada molt. M'agrada massa. Ja fa tres anys que no lo jugo com a tal i encara és present. Un exemple: un pop-up sovint és d'unes vaques, on pots triar entre tindre poques vaques assegurades o una probabilitat de tindre'n més, però amb lo risc que potser te dona un debuff. M'és impossible pensar en un risc sense pensar-ho en quantitat i qualitat de vaques. Un altre exemple és la feina dels teus consellers, que tu els dones una tasca i te la fan en un cert temps depenent de les seues aptituds, quan estic fent multitàsquing o tinc una tasca que requereix un esforç lleu, però constant m'ho imagino com si ho estigués gestionant lo meu mariscal, o arquebisbe. Fins i tot lo simple sistema de quantificar si la gent te cau bé, certs trets inherentment causen -20 d'opinió en personatges amb unes característiques concretes, i en això penso quan estic coneixent gent nova. 

Bé, això és bo o és dolent? No ho sé, sento que tenim una tendència a sentir que tot és més plàstic del que és; sentir que lo món d'"abans" era més real i les experiències d'"ara" són una versió crua i derivant. De la mateixa forma que jo penso en haver de cuidar lo meu exèrcit per tirar endavant, o lo Dr. Crawford tirant daus a sorts per saber què dinar, a una altra banda del món en un altre moment, hi havia un esclau grec que pensava en escenes d'una obra de teatre, o un comte pensant en les estrofes d'un trobador. 

No tinc molt més a dir, sol volia parlar i xerrar.