Essent literalment boja

 Part dos de l'autism arc:

 Una setmana buida i de cor dividit. Sento que tot los pensaments que he tingut són nous, però alhora estic més estancada que mai; agonitzo per un futur incert i, tanmateix, l'anhelo més que res.

 Una trama força persistent a la meua vida ha sigut una mandrosa donada de la mà a la religió, des de 2n de l'ESO intentar llegir l'Alcorà, la meua estranya fixació adolescent amb Kierkegaard o més recentment aprendre de budisme xinès porto un bon tros de temps amb l'angoixa de no tindre una narrativa estricta. Bé, instintivament crec que és esta la raó com he parlat prèviament, lo destí és un Déu amb cara agradable, un Déu que te trau lo vertigen de viure sens res assegurat. És estrany que un sermó tan estrany m'hague agafat tant, lo destí és un Déu fred; no t'acompanya, sol t'ordena. Potser és lo meu determinisme gèlid escapant-me, un món de causa-conseqüència, o potser quelcom psicosexual, m'ho podria creure.

 En curt, demano respostes quan ni tinc preguntes.

 

No he superat la meua ex

 Article que podria escriure qualsevol, segurament.

Me van dixar, no va ser sobtat, ni tampoc lent. Va ser confús, una experiència de jo intentar comprendre una situació on no se m'havia dixat clar que allò que havia d'entendre estava un pas detràs d'on mirava.

 Vaig estar uns mesos expressant-me, expressant les meues queixes davant una relació canviant i allunyany-se. No me n'havia adonat fins al final que estava ocorrent exactament lo que el 51% de la relació volia (no lo 50% perquè ella era més alta). 

Reservo lo dret de queixar-me clar, si és que fútilment tot i això. He après a ser directa a causa de tota la gent que no ho ha sigut mai amb mi. "Vull canviar la relació, implicant-hi un allunyament" és una frase massa complexa sembla, o una que fa massa por dir en veu alta. Però és clar, anar allunyant-te lentament mentre escoltes paraules de socors durant mesos és senzill; funciona com com una hipoteca casi, distribuïxes la misèria mos a mos, i pareix que ningú ha pres mal. Ningú tret de la simple que creu que milloraran les coses, l'imbècil que no sap llegir entre línia. 

 Les llàgrimes haurien sigut equivalents si se m'hagués dit en un pim-pam? Potser. M'hauria acabat enfadant igual? Potser. Soc una trencadissa a qui li han trencat el cor ara trinxat i ha quedat tremolant cridant tràngol? Sí. 

Me costa entendre la gent. Sempre ha sigut així. Si se'm fes lo favor: digue'm, conta'm, explica'm, expressa-te'm tot lo que cregues mínimament necessari, no nos podem passar d'entendre'ns. Això puc dir ara, - oh gràcies, gran narrativa que controla la meua vida! -, ara toca seguir en els peus d'en SONIC, endavant i sense caure, confieu que estic intentant no agafar-m'hi.

 

La taula no gira, la taula està fent piruletes

Caient i caient en la trampa que m'he comprat, se'n diu destí, i lo que te regalen gratuïtament després de comprar lo destí és lo sentit que pots contar la teua vida com un conte. Ja no ets fidel a l'anarquia i l'anacronia i altres paraules que comencen amb ana-, ara la teua vida té sentit narratiu, un inici, nus i desenllaç; descobrir lo gènere narratiu de la teua vida se'n fa lo nou objectiu. Podries debatre que això és un toc estressant i tens raó, però te respondria que mínim sabré que lo meu horror té un desenllaç, per miserable que sigue. 

I així me trobo on soc, fa poc la meua trama ha patit un gir de guió com diuen ne diuen en anglosaxó, un gir en la trama no del tot esperat -potser era del tot esperat, solament si no n'erets la protagonista- i ara haig de fer com fan los ministres de l'interior i "gestionar-ho". 

He après dels millors, els escriptors de manga japonès, i m'estic referint a la nova "trama" de la meua vida, això que m'està venint com a "lo meu autism arc". Compartim protagonisme com en una d'eixes sèries de sitcom estatunidenc jo i lo meu autisme, lo qual pren un rol de dimoni dins meu que pots prendre'm lo control de tant en tant i tenim los nostres hijinks aptes per a tota la família. Sento (sol sento) que l'arc s'acabarà quan accepte este dimoni i li pare de dir "dimoni", quan fusionéssem i ens estiméssem i més coses hippie així. Un poc pal saber com han d'anar les coses, i ser incapaç de corregir-les, caure sempre en la mateixa trampa tot i tindre el cor i cervell al mateix lloc.

Sento que la meua metàfora seria més fàcil d'interpretar tant per audiències com per mi mateixa si lo dimoni fos vist en un altre cos, una ona paral·lela i així podem conversar, però ben en temàtica està que lo dimoniel·lo autista sigue no-verbal.

Pas a pas, me pregunto quin serà lo següent arc.

Pensaments Recurrents, dels Clàssics

 Estic tenint tots los pensaments clàssics darrerament, los que me fan pensar si haig de canviar lo rumb de la meua vida tant los que són com una mosca - recordant-me les formes petites en què podria millorar.

 La bellesa, els estudis, obligacions, com interactuo amb la gent.

 Me ve sovint lo pensament "la vida millor viure-la en spectator mode"; deixar-te ser com ets al fons i simplement deixa't. Patiré igual i somriuré igual però sabré que soc jo qui ho fa, no una altra Ona construïda amb les restes d'altra gent. Aquí tinc un problema, perquè alhora crec que som l'aglomeració de moltes persones, persones de qui hem obtinguts petites parts -imitant-los expressament o involuntària-. Hi ha tanta gent que veig i penso "este aspecte".

 Vull ser més guapa, vull aprendre a vestir-me i a maquillar-me. No sé quina excusa tinc per no fer-ho; "No trobo lo moment", "És força estressant", "Se'm dona malament". Simplement haig d'espavilar? Segurament. Sortir del morter.

 Els estudis són la nova i segona etapa del meu jo conscient (la prèvia era l'educació obligatòria), i per això pot ser una pregunta important pensar si m'he equivocat. Importa si m'he equivocat? Quan estic somiant desperta sobre ser investigadora de lingüística com m'he de sentir? M'he de posar de mans a l'obra?

 Les meues obligacions actuals són fàcils d'entendre: relacions interpersonals, estudis, i extracurriculars (revista i militància). Tot i així m'ofego. Tot i que són força simples. Tot m'acaba estressant. Com haig de viure?

 ---

Aquest han sigut los pensaments clàssics, darrerament m'he caigut molt en relats filosòfics, expressament sobre com s'ha d'interactuar i això esdevé a pensar sobre qui i què som. Què hi farem.

Intent de dixar tuiter

 

Això ja és quelcom que ocorre sovint, no desferme de tuiter però imaginar-me aconseguir "la productivitat", potser ni això; busco ser que crec que hauria de ser, qui me van dir qui era de petita. 

Ho aconseguiré? Tan de bo, m'agrada l'idea de ser algú a qui me podria admirar. 

M'he fet aquest blog un poc com a experiment, a veure si em permet l'espai per expressar-me com feia lo tuiter sense, bé, ésser tuiter.

 També un lloc on practicar escriure, qui sap què.