Estic tenint tots los pensaments clàssics darrerament, los que me fan pensar si haig de canviar lo rumb de la meua vida tant los que són com una mosca - recordant-me les formes petites en què podria millorar.
La bellesa, els estudis, obligacions, com interactuo amb la gent.
Me ve sovint lo pensament "la vida millor viure-la en spectator mode"; deixar-te ser com ets al fons i simplement deixa't. Patiré igual i somriuré igual però sabré que soc jo qui ho fa, no una altra Ona construïda amb les restes d'altra gent. Aquí tinc un problema, perquè alhora crec que som l'aglomeració de moltes persones, persones de qui hem obtinguts petites parts -imitant-los expressament o involuntària-. Hi ha tanta gent que veig i penso "este aspecte".
Vull ser més guapa, vull aprendre a vestir-me i a maquillar-me. No sé quina excusa tinc per no fer-ho; "No trobo lo moment", "És força estressant", "Se'm dona malament". Simplement haig d'espavilar? Segurament. Sortir del morter.
Els estudis són la nova i segona etapa del meu jo conscient (la prèvia era l'educació obligatòria), i per això pot ser una pregunta important pensar si m'he equivocat. Importa si m'he equivocat? Quan estic somiant desperta sobre ser investigadora de lingüística com m'he de sentir? M'he de posar de mans a l'obra?
Les meues obligacions actuals són fàcils d'entendre: relacions interpersonals, estudis, i extracurriculars (revista i militància). Tot i així m'ofego. Tot i que són força simples. Tot m'acaba estressant. Com haig de viure?
---
Aquest han sigut los pensaments clàssics, darrerament m'he caigut molt en relats filosòfics, expressament sobre com s'ha d'interactuar i això esdevé a pensar sobre qui i què som. Què hi farem.
a vegades un repte pot semblar molt senzill però quan l'observes detingudament veus que és més complicat del que sembla, sobretot quan hi ha emocions pel mig. és normal frustrar-se, bloquejar-se, fugir, etc. cada persona va al ritme que pot, i això està bé.
ResponElimina