Caient i caient en la trampa que m'he comprat, se'n diu destí, i lo que te regalen gratuïtament després de comprar lo destí és lo sentit que pots contar la teua vida com un conte. Ja no ets fidel a l'anarquia i l'anacronia i altres paraules que comencen amb ana-, ara la teua vida té sentit narratiu, un inici, nus i desenllaç; descobrir lo gènere narratiu de la teua vida se'n fa lo nou objectiu. Podries debatre que això és un toc estressant i tens raó, però te respondria que mínim sabré que lo meu horror té un desenllaç, per miserable que sigue.
I així me trobo on soc, fa poc la meua trama ha patit un gir de guió com diuen ne diuen en anglosaxó, un gir en la trama no del tot esperat -potser era del tot esperat, solament si no n'erets la protagonista- i ara haig de fer com fan los ministres de l'interior i "gestionar-ho".
He après dels millors, els escriptors de manga japonès, i m'estic referint a la nova "trama" de la meua vida, això que m'està venint com a "lo meu autism arc". Compartim protagonisme com en una d'eixes sèries de sitcom estatunidenc jo i lo meu autisme, lo qual pren un rol de dimoni dins meu que pots prendre'm lo control de tant en tant i tenim los nostres hijinks aptes per a tota la família. Sento (sol sento) que l'arc s'acabarà quan accepte este dimoni i li pare de dir "dimoni", quan fusionéssem i ens estiméssem i més coses hippie així. Un poc pal saber com han d'anar les coses, i ser incapaç de corregir-les, caure sempre en la mateixa trampa tot i tindre el cor i cervell al mateix lloc.
Sento que la meua metàfora seria més fàcil d'interpretar tant per audiències com per mi mateixa si lo dimoni fos vist en un altre cos, una ona paral·lela i així podem conversar, però ben en temàtica està que lo dimoniel·lo autista sigue no-verbal.
Pas a pas, me pregunto quin serà lo següent arc.
molt bona analogia
ResponElimina