Cambrer! Més direcció si us plau!

Què se suposa que has de voler fer amb ta vida? Me pregunto a la biblioteca estudiant per un grau que me duraria més de mitja dècada acabar, si l'acabo. Quan enllà se suposa que has de mirar? No me veig sent física i encara menys professora. Sempre havia suposat que lo que faria, lo camí que prendria cauria sobre meu i jo, pos faria cas. No. He descobert que soc un cul inquiet ideològic, no sé aturar-me ni parar de fer-me preguntes de les quals fan mandra (segurament per això tinc un blog lleugerament massa personal), però això és l'aspecte clau, fer-me preguntes amb una desgana formidable. No soc una noia bohèmia rareta amb una voluntat brutal per aconseguir lo millor pel seu grup de folk islandès en català, soc una noia rara que tampoc vol fer tant.

Què vull ser? Penso en la cita del famós discurs de la Mary Schmich (1997): 

Don’t feel guilty if you don’t know what you want to do with your life. The most interesting people I know didn’t know at 22 what they wanted to do with their lives. Some of the most interesting 40-year-olds I know still don’t.

M'alleuja lo sentiment, lo sentiment que l'existència i experiència eucariota sigue curiosa pel si, que ocorrent lo que ocorre podré contar les meues anècdotes ximples i los meus acudits de neuròtica - però m'ocorre que, vull ser interessant?, com a objectiu?

Me captiva i agrada la idea de ser amable com a objectiu. Vull ser amable. Que la norma amb què visc dia rere dia, seguits com los llibres d'una prestatgeria, sigue prioritzar en un mínim les emocions del meu entorn.

D'acord però i la resta què? Me faig investigadora de lingüística? Me mudo a la Xina? Tinc dret i segurament sigue molt apropiat vagar i trotar la vida trobant coses curioses fins a la mort i darrer son, però no me resol preguntes de què exactament fer, aquí al món de la matèria. Està molt bé fer un pas enrere i pensar. Un kit-kat d'idealisme. Però no puc ser pensant.

Penso en en Jonathan López-Vera, doctor en història japonesa que nos va parlar lo primer dia del grau d'estudis d'Àsia oriental com a exestudiant que era. A la seua pàgina web té una secció de biografia on conta com ha arribat fins ara i d'una forma òbvia me conforta. És doctor i va començar lo grau que l'hi portaria amb uns trenta anys i no sembla que de cap forma això l'hague aturat. Té llibres en museus al Japó i pels vint anys estava, com diria Ginestà, fent lo punki pel carrer.

Tot comptat i de moltes formes, tinc temps per a fer, temps per equivocar-me volta i volta, temps per penedir-me i perdonar-me. Quin estrès. Està molt bé donar-me marge, però ODM (oh Déu meu), espavilem una mica no? Sembla que com tantes coses tocarà un zumzeig i a mi ningú m'ha ensenyat a usar balança.

D'haver-hi, hi ha la pregunta de "fins a quin punt haig de discapacitar-me?", més del que ja ho fa la discapacitat? Però tot lo concepte de discapacitat hauria de ser la seua pròpia publicació al blog.

No he solucionat molt, però qui sap què-qui-com millor que el buit que anomenem internet.

En defensa de l'art de merda

Vos incito que escolteu la cançó Rainy Day de Fool's Garden. És molt dolenta. Força tonteta diria jo; diu poc, però siguem sincers, tampoc sembla que intente expressar molt. Esta cançó m'ha fet feliç, bé feliç no - m'ha alleugit lo dia. Ja ha ocorregut més d'una volta estar trista i cercant cançons al shuffel i que sigue esta la melodia que me face alçar lo cap. L'he escoltada havent tornat xafada de l'uni estirada al llit i m'ha fet posar amb l'esquena recta. Tot i això, segueix sent dolenta, no?

Una cançó que me fa sentir vergonya d'alguna força (sigue empatitzant amb l'autor o rient-hi), però m'ha rascat. M'ha aconseguit dir quelcom, sentir quelcom o expressar quelcom.

Vull dixar un exemple no tan clar de la meua experiència: Ted Gärdestad, un cantant suec ara mort. Feia música força poc original, repetitiva, lo típic folk que se't fuig del cap a cent per hora. Així i tot, no puc pensar-hi sense llagrimar. Lo vaig descobrir durant la pandèmia i lo significat que m'ha pres no crec que se'm torne mai. Pareix que les seues lletres buides en un idioma que no xerro han acampat a una vesícula i allà s'hi queden. No tinc dret a queixar-me.

Suposo que estic reexpressant l'escena eixa de Dead Poets Society, on fan la funció de com valorar la grandesa d'un poema, amb significat en un eix i bellesa en l'altre, específicament lo moment en què arranquen la pàgina que ho diu. Lo valor d'una peça d'art no és la quantitat de significat que pot arribar a expressar, vore-ho així és lo que li treu valor a l'art i la interpretació d'aquest.

Així, me molesta i rasca tant quan algú intenta fer sentir vergonya perquè viu quelcom que li fa sacsejar lo cor. És innecessàriament cruel i haurien d'espavilar.

Hi ha la reflexió "si m'ha fet sentir res, realment és de merda?", però com tantes preguntes que li fem al cel ho trobo fútil. No passa res.

Tenim una relació simbiòtica amb l'art. Ens nodrim mútuament i sovint sense lògica al rerefons. Lo significat és curiós en ser una mètrica humana però alhora quelcom profundament nostre i individualitzat. L'art és com la notació matemàtica, és presa nostra.

Kierkegaard, no vull saltar per vostè

Part 3 de l'autism arc, i crec que lo darrer:

Sens fer-me la xula ni res, ho he solucionat tot, tot i tot, jo sola. D'acord, exagero, però sento vull mostrar en alguna mesura la petita esquerda que li he trobat al meu cor. Sento que he trobat l'eina que em guiarà durant un bon tros, no fins al final ni en ordre de magnitud, però este capítol ja té lo nus ben encaminat.

Cap marc me farà sentir millor, ni com a solució ni com a remei. Excepte el marc que me desfà dels marcs és clar, però l'autoreferencialitat porta paradoxes així que ho eliminem axiomàticament. Llavors què s'ha de fer? Com s'ha de viure? No tinc del tot clar la resposta i dubto que ne tingue aviat, si mai. Sol sé que si principalment sol puc ser, millor ser agradable.

Potser creus que és hipòcrita lo meu rebuig del destí i narratives similars però encara així descrivint les meues experiències amb "arcs" i "nusos". Me sap greu, no tinc una resposta adequada ara mateix. 

Encara tinc por, clar. La solució que he trobat és exactament això, entendre que aquesta por no és del món ideal sinó un miratge del real.

En curt, suposo que no haig de creure res, sol haig de ser.