En defensa de l'art de merda

Vos incito que escolteu la cançó Rainy Day de Fool's Garden. És molt dolenta. Força tonteta diria jo; diu poc, però siguem sincers, tampoc sembla que intente expressar molt. Esta cançó m'ha fet feliç, bé feliç no - m'ha alleugit lo dia. Ja ha ocorregut més d'una volta estar trista i cercant cançons al shuffel i que sigue esta la melodia que me face alçar lo cap. L'he escoltada havent tornat xafada de l'uni estirada al llit i m'ha fet posar amb l'esquena recta. Tot i això, segueix sent dolenta, no?

Una cançó que me fa sentir vergonya d'alguna força (sigue empatitzant amb l'autor o rient-hi), però m'ha rascat. M'ha aconseguit dir quelcom, sentir quelcom o expressar quelcom.

Vull dixar un exemple no tan clar de la meua experiència: Ted Gärdestad, un cantant suec ara mort. Feia música força poc original, repetitiva, lo típic folk que se't fuig del cap a cent per hora. Així i tot, no puc pensar-hi sense llagrimar. Lo vaig descobrir durant la pandèmia i lo significat que m'ha pres no crec que se'm torne mai. Pareix que les seues lletres buides en un idioma que no xerro han acampat a una vesícula i allà s'hi queden. No tinc dret a queixar-me.

Suposo que estic reexpressant l'escena eixa de Dead Poets Society, on fan la funció de com valorar la grandesa d'un poema, amb significat en un eix i bellesa en l'altre, específicament lo moment en què arranquen la pàgina que ho diu. Lo valor d'una peça d'art no és la quantitat de significat que pot arribar a expressar, vore-ho així és lo que li treu valor a l'art i la interpretació d'aquest.

Així, me molesta i rasca tant quan algú intenta fer sentir vergonya perquè viu quelcom que li fa sacsejar lo cor. És innecessàriament cruel i haurien d'espavilar.

Hi ha la reflexió "si m'ha fet sentir res, realment és de merda?", però com tantes preguntes que li fem al cel ho trobo fútil. No passa res.

Tenim una relació simbiòtica amb l'art. Ens nodrim mútuament i sovint sense lògica al rerefons. Lo significat és curiós en ser una mètrica humana però alhora quelcom profundament nostre i individualitzat. L'art és com la notació matemàtica, és presa nostra.