Cada quant penseu en les extincions de l'holocè?

Potser vos sorprèn, però coneixem íntimament esta crisi biòtica, coneixem l'extinció de l'holocè perquè n'és l'actual, la sisena gran de la història del planeta (la dels dinosaures era la cinquena). Vegades sona pervers sentir que vivim una extinció, com quan te diuen que "tècnicament" estem en període glacial perquè tenim gel als pols o que de fet lo tomàquet és una fruita. No n'és lo cas. Lo ritme en què estan desapareixent genomes als darrers cinquanta mil anys és congelant, i accelera.

És possible que vos hagueu preguntat per què los animals de l'època dels dinosaures eren tan grans, quan de fet nos hauríem de preguntar per què som tan petits ara. Hem creat una època sense precedent, on la megafauna està en setge. Óssos marsupials, estruços neozelandesos, peresosos gegants, dragons magnes, elefants i rinoceronts amb pèl, lleons americans, armadillos de dues tones - ja no hi són.

Nos va tan bé caçar. Bé, la majoria d'espècies eliminades no les hem caçat fins l'extinció, principalment hem causat cascades tròfiques allà on anem i clar, lo cossos més calòrics cauen primer, però no amaguéssem lo nostre fervor al paladar. Sabíeu que teníem la nostra versió de pingüí àrtic? Lo gavot gegant que arribava de Florida fins a l'Adriàtic i nos los vam cruspir tots. Sona exagerat, però vam caçar, escorxar i rostir cada espècimen. Hem guanyat, no?

Bé, estem assegurant la nostra cascada tròfica pròpia (eigentrophischekaskade), i acabarem destruint les cadenes que nos permeten destruir-les. Ha d'haver passat voltes ja, un depredador massa eficient que se queda sense presa. Cacem, perquè ens prioritzem i decaurem justament per això. Les lleis de la sociologia obeeixen a la biologia? Si la història de la societat humana és la història de la lluita de classes, la història de la terra de què és? És la nostra intel·ligència prou per guanyar a la inèrcia del món de la matèria, la biosfera en si? No ho veurem, però les pedres sí. Quina sort que tenen. 

Fa poc vaig estar parlant amb un noi de classe d'Star Wars, deia que era exagerat qui era lo bo i qui era lo dolent, que això no ocorreria i tot sempre seria gris. En quin món hauria esta línia tan clara?, quin debat podria haver-hi? Ai perdoneu, m'acaba de trucar la Greta Thunberg, hosti clar, això. Los nostres enemics són tan clarament malvats és còmic, mira que la nostra gana és incalculable no cal afegir-hi que també som masoquistes.

És irònic pensar que la raça més intel·ligent que ha petjat la terra s'extingue en sol 200.000 d'anys, però ens encaixa molt bé, és molt homo sapiens això - Realment, la paraula més lletja que tenim és antropocè.

Una interpretació de Diamond is Unbreakable

Un tema present, i crec que clau, a la quarta part de JoJo és la contradicció, específicament les contradiccions que sovint patim amb los nostres desitjos. Volers incompatibles, anhelar un estat i la seua inversa.

Clarament, en Kira és la contradicció central tant per la trama i per la temàtica. Desitja "una vida tranquil·la", que se'l dixe ser, però com se'ns fa notar té dos problemes. Primera que viu a Morio, una crazy noisy bizzare town, què s'espera?, i majorment, vol una vida tranquil·la on pot continuar matant dones i pecar amb mans mutilades, dos objectius ortogonalment oposats.

Comparem-ho ara amb los nostres protagonistes, en especial en Josuke. Què vol? Bé, vol diners per sabates italianes de marca, en general és presumit amb la seua aparença i la vol mantenir. I per definir lo seu personatge és empàtic a nivells Jonathanians, vol cuidar gent. Kira i Josuke no sol representen los oposats flagrants de destruir-reparar, sinó que també de l'anhel fútil i de l'anhel pur.

Una cosa més amb Kira que vull remarcar: Killer Queen, lo seu stand, arriba a ser còmic lo bé que li encaixa, lo poder perfecte per perseguir los seus objectius irreconciliables. Pot desfer-se de qualsevol evidència i assassinar amb facilitat, i amb lo transcurs de la història evoluciona Bites the Dust, una habilitat que literalment revertix lo temps si no surt victoriós del forat on s'ha posat en un moment donat. I així i tot, i tot i això, perd. La contradicció amb què lluita és massa gran, massa antagònic amb si mateix. Si això no fos prou, conta a cada moment amb sun pare, mort, d'ànima en pena i petrificat. I ni així, ni amb tot lo poder de la seua ànima ni amb lo constructe patriarcal detràs seu ha pogut reconciliar eixe capritx - Dit: eixe desig no era possible.

Darrer comentari, sento que un aspecte clau de l'arc amb en Shigechi és com nos força a analitzar los nostres propis volers (eigenwunsch en àlgebra i alemany). Fer-nos assabentar com sovint desitgem sortides oposades. Lo noi se'ns presenta com a molest, infantil i molest i se'ns respon un "d'acord" superbi - nos lo maten. Lo maten acarnissat dictant les seues darreres paraules sobre prioritzar la seua família i lo seu poble. Aconseguix fer-nos sentir malament. Volíem que marxés, però ens fa sentir greu que more, una contradicció nostra, del lector.

No puc obviar una anàlisi queer com si fos. Los nostres protagonistes són uns desviats extravagants i lo sol dolent és un home heterosexual en americana. En Kira és un reprimit i en Josuke és un apassionat.

Potser vos pregunteu com se plasma a Jojolion esta lectura del text, essent Jojolion la forma alternativa de Diamond. La resposta és curta, però crec que m'ho reservo per una publicació específicament sobre una exploració de com s'emmirallen i com no les quarta i vuitena parts (en curt, Jojolion no va d'això).

M'agrada molt JoJo, espero que no vos face mal lloc al blog un escrit com este (vos recordo que és lo meu blog, i me recordo a mi que no tinc lectors i no m'haig de preocupar). 

L'amor és una cosa Estranya

L'amor és una cosa estranya. Estranya i molt difícil d'expressar, honestament. Trobaries paradoxal que un tema tan efímer i opac sigue dels tòpics més ben tractats a l'art. Expressar que estimes, què, qui, com no és un encàrrec fàcil, això no obstant, ocorre i ocorre molt. En especial comparant-ho amb altres temes difícils, trobar cançons que prenen la tasca colossal de l'amor són lo més recorrent de trobar, te cauen de la cullera, però de cançons sobre anar a fer tràmits administratius al registre civil no n'hi ha cap.

Hi ha respostes generals i ambigües a donar. L'amor és universal, aclaparador i poc directe. De les poques coses que millor s'expressa un pas enllà, on és més obvi, i natural fins i tot, parlar en metàfores. 

Però este fet és incomodant no? Què vol dir que un procés tan freqüent ens coopta tant que no tenim forma primària d'expressar-ho? Perquè al cap i la fi este fet ha de ser un procés biològic, perquè no estic a la cerca de Déus ni esperits.

Emparellem-ho amb una cosa: Les parelles són una cosa estranya. Com que un dia trobo una persona i peus i corbata a terra, que haig de viure amb accent, un afegitó a la meua narrativa on haig d'encaixar esta persona sigue com sigue. Un procés d'infatuar-nos que nos segresta. 

Bé, tampoc tinc res a dir. Mira que hi hem estat totes aquí, quants avantpassats tinc que hi hauran rumiat? Dec ser la primera a escriure'n en format blog, sí, ne soc a la primera.

Coses que vull fer este estiu

Lo 9 de juliol acabo exàmens, implica un mes i mig de buit. Ne faré poc, però això no m'aturarà de posar-me expectatives altes i fer-me sentir malament.

L'objectiu més grandiós ni és res actiu, vull no tornar a les xarxes, cosa que ja estic aconseguint gràcies a la pressió acadèmica. Lo tuiter lo tinc relativament abandonat i m'agrada així, òptimament esborraria lo compte, però fins que no trobe un lloc on rebre validació generalitzada i anònima m'aturo.

M'hauria d'arreglar lo cabell, això és, m'he d'arreglar lo cabell. No sol lo serrell sinó de cap a cap (de cap a si?, a pèl i a repel?). No sé si me'l vull canviar, però si ho faig l'estiu n'és lo moment indicat. 

Un replec de l'ànima vol maquillar-me, ja n'he parlat d'això, vegeu Pensaments Recurrents, dels Clàssics. Una altra activitat amb què millor jugat a l'estiu, on no t'ha de vore eixa gent a qui menys t'importa impressionar i alhora, paradoxalment, no t'hi pots relaxar al davant. Parlo de la gent de classe.

Posaria llegir, posaria.