L'amor és una cosa Estranya

L'amor és una cosa estranya. Estranya i molt difícil d'expressar, honestament. Trobaries paradoxal que un tema tan efímer i opac sigue dels tòpics més ben tractats a l'art. Expressar que estimes, què, qui, com no és un encàrrec fàcil, això no obstant, ocorre i ocorre molt. En especial comparant-ho amb altres temes difícils, trobar cançons que prenen la tasca colossal de l'amor són lo més recorrent de trobar, te cauen de la cullera, però de cançons sobre anar a fer tràmits administratius al registre civil no n'hi ha cap.

Hi ha respostes generals i ambigües a donar. L'amor és universal, aclaparador i poc directe. De les poques coses que millor s'expressa un pas enllà, on és més obvi, i natural fins i tot, parlar en metàfores. 

Però este fet és incomodant no? Què vol dir que un procés tan freqüent ens coopta tant que no tenim forma primària d'expressar-ho? Perquè al cap i la fi este fet ha de ser un procés biològic, perquè no estic a la cerca de Déus ni esperits.

Emparellem-ho amb una cosa: Les parelles són una cosa estranya. Com que un dia trobo una persona i peus i corbata a terra, que haig de viure amb accent, un afegitó a la meua narrativa on haig d'encaixar esta persona sigue com sigue. Un procés d'infatuar-nos que nos segresta. 

Bé, tampoc tinc res a dir. Mira que hi hem estat totes aquí, quants avantpassats tinc que hi hauran rumiat? Dec ser la primera a escriure'n en format blog, sí, ne soc a la primera.