Aviso que esta és una publicació trista amb pregunta final oberta poc inspirant.
Tinc malabsorció de la fructosa, no sé exactament com funciona, les rutes metabòliques sempre me donaven mal de cap, és una cosa com que me falta un enzim que me trenca la fructosa a l'intestí prim, i en comptes d'anar-ne assimilant se fermenta dins meu. Sorprenentment, aquesta condició no sol me causa problemes digestius com és d'esperar, sinó que també té efectes neuroquímics. Menjar fructosa me limita la producció de serotonina, és a dir, me causa depressió major a causa de raons fisiològiques. També me causa insomni, perquè és lo que faltava.
No és hereditari i no se podia saber apart dels símptomes. Era un infant trist i generalment rígid, diagnosticada depressiva amb vuit anys i sol adormint-me després de mirar lo sostre dues hores cada nit. Això m'ha afectat no? No solament en lo sentit que me costava fer amics perquè no podia veure sol al món, sinó la química del meu cervell com ha d'estar ara? Vaig eliminar la fruita i altres aliments fructòfers de la meua dieta bàsicament per complet cap als deu anys (no ho tinc del tot clar, tota esta època és borrosa, però aproximadament, tot i ser poc rellevant). La depressió i la falta de son condicionen com pot desenvolupar lo teu cervell i vaig estar la meua infància més primitiva a peus secs. La depressió va perllongar fins mínim els 17, suposo que amuntonant-se factors socials junt amb l'ombra de l'antiga dieta.
Soc rara, ne soc plenament conscient, tot i poc acceptant encara. Soc rara perquè me donaven poma de postres?
La pregunta clau d'esta publicació és quant ens ha afectat la nostra infància, o lo nostre passat en general, en qui i com som ara. Faig bromes ràpides perquè era lo que feia mun pare riure.
Hi ha la contra pregunta de ploraire progressiu: i quina importància té la resposta de la prèvia pregunta? Com de tot tocarà aprendre a viure amb cicatrius de batalles perdudes quan ni sabíem que hi havia guerra. Los nostres cossos ostatges intercanviats com infants a altres nacions.
No puc negar l'efecte que ha tingut la meua depressió infantil, i tampoc puc dixar que me rasque encara. No vull comprar una guerra de desgast contra la meua pròpia infància. Tot lo tema va relacionat amb la meua darrera publicació Una manta que pesa, on parlo de penitències, però esta volta no parlo de moments i decisions conscients, sinó de les penitències de ningú en concret on que lo punt de mira vai ser jo, o qui sigue. Quasi de podria dir que me n'apenedixo de menjar fruita. Quina bogeria.
No me puc culpar, ni a ningú. Este ha sigut un altre blog de xarrar, però me faré sentir malament.
Suposo que soc rara perquè de petita me portaven en corretja, i no passa res.
He obert aquesta publicació esperant un gir de guió divertit al final del text sobre cap a on et portaven en corretja. Tanmateix, he acabat pensant en l'exposició que fas sobre "La pregunta clau d'esta publicació és quant ens ha afectat la nostra infància, o lo nostre passat en general, en qui i com som ara. Faig bromes ràpides perquè era lo que feia mun pare riure." i penso que és una reflexió hegeliana molt entretinguda (tot i que segons a qui li preguntis es tracta d'una reflexió freudiana). Segurament, molts països s'han esfondrat intentant trobar-ne la resposta... i alguns encara estan en procés de fer-ho.
ResponEliminaLo de "de petita me portaven en corretja" és perquè de petita me portaven en corretja per Tortosa. A Anglaterra és relativament normal, però aquí està mal vist. I l'acudit és si per això vàries coses de la meua vida actual. Hauria pogut explicitar més la broma però m'agrada l'obscuritat també.
Elimina