Part dos de l'autism arc:
Una setmana buida i de cor dividit. Sento que tot los pensaments que he tingut són nous, però alhora estic més estancada que mai; agonitzo per un futur incert i, tanmateix, l'anhelo més que res.
Una trama força persistent a la meua vida ha sigut una mandrosa donada de la mà a la religió, des de 2n de l'ESO intentar llegir l'Alcorà, la meua estranya fixació adolescent amb Kierkegaard o més recentment aprendre de budisme xinès porto un bon tros de temps amb l'angoixa de no tindre una narrativa estricta. Bé, instintivament crec que és esta la raó com he parlat prèviament, lo destí és un Déu amb cara agradable, un Déu que te trau lo vertigen de viure sens res assegurat. És estrany que un sermó tan estrany m'hague agafat tant, lo destí és un Déu fred; no t'acompanya, sol t'ordena. Potser és lo meu determinisme gèlid escapant-me, un món de causa-conseqüència, o potser quelcom psicosexual, m'ho podria creure.
En curt, demano respostes quan ni tinc preguntes.
quina conclusió més graciosa
ResponElimina