Article que podria escriure qualsevol, segurament.
Me van dixar, no va ser sobtat, ni tampoc lent. Va ser confús, una experiència de jo intentar comprendre una situació on no se m'havia dixat clar que allò que havia d'entendre estava un pas detràs d'on mirava.
Vaig estar uns mesos expressant-me, expressant les meues queixes davant una relació canviant i allunyany-se. No me n'havia adonat fins al final que estava ocorrent exactament lo que el 51% de la relació volia (no lo 50% perquè ella era més alta).
Reservo lo dret de queixar-me clar, si és que fútilment tot i això. He après a ser directa a causa de tota la gent que no ho ha sigut mai amb mi. "Vull canviar la relació, implicant-hi un allunyament" és una frase massa complexa sembla, o una que fa massa por dir en veu alta. Però és clar, anar allunyant-te lentament mentre escoltes paraules de socors durant mesos és senzill; funciona com com una hipoteca casi, distribuïxes la misèria mos a mos, i pareix que ningú ha pres mal. Ningú tret de la simple que creu que milloraran les coses, l'imbècil que no sap llegir entre línia.
Les llàgrimes haurien sigut equivalents si se m'hagués dit en un pim-pam? Potser. M'hauria acabat enfadant igual? Potser. Soc una trencadissa a qui li han trencat el cor ara trinxat i ha quedat tremolant cridant tràngol? Sí.
Me costa entendre la gent. Sempre ha sigut així. Si se'm fes lo favor: digue'm, conta'm, explica'm, expressa-te'm tot lo que cregues mínimament necessari, no nos podem passar d'entendre'ns. Això puc dir ara, - oh gràcies, gran narrativa que controla la meua vida! -, ara toca seguir en els peus d'en SONIC, endavant i sense caure, confieu que estic intentant no agafar-m'hi.
🫂
ResponElimina