Coses que m'ha aportat ser anglesa

Ara fa més de tres anys que espero que s'acabe de tramitar lo canvi de nom al registre civil, per així poder canviar los documents identificatius, i tot això. Tres anys d'entrar de tant en tant a la pàgina web del departament de justícia per vore este verd tan vívid:

Coneixo gent que han pogut traure-s'ho de sobre en tres mesos, per què dura tant? Pos perquè no vaig nàixer a Catalunya, vaig nàixer a Anglaterra. Així, lo meu registre civil de referència no és lo de Tortosa o Barcelona, sinó que és lo central de Madrid, i allà, van com van.

Amb tot este maldecap, sovint faig la broma: "soc tan poc anglesa, haver nascut a n'eixa illa malvada no m'ha aportat mai res, sol maldecaps", però puc dir això honestament? Veiem-ho

Parlo anglès nativament, que està bé, però qui no sap anglès? Tot lo meu cercle sap tot lo que voldria poder saber i simplement tinc un coneixement més nínxol de fonologia.

Principalment he mirat i miro televisió anglesa, tanta que tinc una inseguretat al respecte. Me fa sentir poc catalana. Mai he vist la família dels Súpers, ni el Mic ni Plats Bruts. Ha arribat tan lluny que alguna volta he fet vore que entenia les bromes d'en Fluski i la clau quan no ne tenia ni idea.

No tinc nacionalitat Britànica ja que no hi ha conveni amb Espanya. 

Recordo a l'ESO, lo primer cop que per fi vaig preguntar-me què feia la gent de classe los estius. Los meus sempre han sigut temps de família Anglesa. M'hi enviaven com un paquet i un cop allà me movien com un moble per la casa i los voltants de Birmingham. Però clar, la gent de classe no anava a visitar família forana, se quedaven per allà i quedaven amb amics, lo típic de quan tens dotze anys. Recordo sentir-me tristona, era esta la raó perquè me costava fer amics? perquè quan estava disponible jo estava menjant sausage rolls de Greggs? Bé segurament no, perquè un cop al col·le tampoc ne feia, però lo pensament sem va quedar.

Així que, què m'ha aportat ser anglesa? Ni idea. Sol sé que no m'ha d'haver aportat res, les coses passen i au, i què hi farem. No tot té una raó i no tot patiment m'ha fet més forta. L'únic que sé segur que m'ha aportat nàixer n'eixa illa xafogosa és una publicació mediocre d'un blog. 

Vaig nàixer al planeta equivocat

Sempre sento que soc entre coses. No soc anglesa, però tampoc soc catalana, no soc normal, però tampoc soc tan diferent, soc tortosina, però no del tot, tinc amics, però no soc dels amics, soc universitària, però no vai a l'uni, no soc un home, però una dona... mira no sé què dir; fins i tot ni soc tota del 2005, soc impostora. Qui soc és una barreja heterogènia de trets, tots contradictoris entre si. Esta publicació és de ser rara i de sentir-se rara.

Recordo a l'edat de primària, la psicòloga especialitzada en autisme me dia que podria intentar fer amics amb gent similar a jo, gent amb la mateixa neurologia. Recordo que ho trobés estrany, tenim una condició, una cosa al cap que ens fa "estranys", per què les persones estranyes havien de ser similars entre si? Si comencem d'un nucli de "normalitat" la gent que s'allunya ho pot fer en tots els 360 graus del centre. Jo com a persona disparada d'este món usual trobaria les persones que s'han disparat oposat meu encara més estranyes que la gent del nucli, ja que estaríem més llunyanes. No veia per què el fet que sortíem del cercle ens feia similars. Jo de petita era molt aïllada i esta línia de pensament mostra un poc per què. Soc massa rara pel nucli però igual de rara respecte a la gent rara.

Si hagués de descriure què me fa rara no t'ho podria respondre. Intentaria fer una llista, però no funcionaria, realment no ho sé. Sol sé que ho soc i potser això és tot lo que cal.

Trobo que de les dificultats principals que trobo en intentar definir-me justament és esta raresa, una raresa que com he dit no puc diagnosticar del tot.

M'agrada força l'expressió d'algú que ha "nascut al planeta equivocat", perquè crea un món imaginari on no ets fora del nucli on les similituds entre pròxims és clara. Crea algú que és un tot i no una mescla. 

Hola, i no adeu

Fa molt de temps que no escric, estava depre. Bé, porto estos mesos vivint just detràs los ulls, los puc usar i veig a través seus, però amb lo típic filtre de no ser persona al damunt. 

Sempre recomano escriure per aclarir-te, per sortir dels pensaments estancats que no te porten enlloc, i no durant tres mesos no m'he fet cas.

Qui soc? ni idea. Qui vull ser? ni idea. On soc? a Barcelona. On vull ser? ni idea.

Diu molt de la meua crisi actual d'identitat que lo que més m'ha fet tornar a escriure aquí no era cap intent racional d'entendre'm, sinó una forma de poder descrivint-me com a bloguera (una bloguera que no bloga poc bloguera és).