Lo meu doctor en filologia nòrdica preferit, lo Dr. Jackson Crawford, va fer una reflexió curiosa en què penso sovint. Va comentar lo que l'havia afectat jugar a jocs de rol a la seua joventut, en específic lo paper que tenia l'aleatorietat en eixos espais. Que avui en dia, trenta anys després de tindre lo Dungeons & Dragons com a passatemps habitual, ell continuava analitzant lo món amb una lògica pròpia del joc. Va especificar que porta sempre daus a sobre i els llança abans de prendre una decisió, dixant que l'atzar lo guie com lo guiava lluitant a ghouls o qui sap què. Ara me pregunto, i què m'ha afectat a mi? I la resposta és lo Crusader Kings III.
Per si no sabeu, lo CK3 és un joc de mapa on jugues com una dinastia a l'edat mitjana i fas coses pròpies de l'aristocràcia: conquerixes territori, xafes rebel·lions pageses, assassines pretendents al tron i te cases amb tuns cosins, lo típic. I bé, m'agrada molt. M'agrada massa. Ja fa tres anys que no lo jugo com a tal i encara és present. Un exemple: un pop-up sovint és d'unes vaques, on pots triar entre tindre poques vaques assegurades o una probabilitat de tindre'n més, però amb lo risc que potser te dona un debuff. M'és impossible pensar en un risc sense pensar-ho en quantitat i qualitat de vaques. Un altre exemple és la feina dels teus consellers, que tu els dones una tasca i te la fan en un cert temps depenent de les seues aptituds, quan estic fent multitàsquing o tinc una tasca que requereix un esforç lleu, però constant m'ho imagino com si ho estigués gestionant lo meu mariscal, o arquebisbe. Fins i tot lo simple sistema de quantificar si la gent te cau bé, certs trets inherentment causen -20 d'opinió en personatges amb unes característiques concretes, i en això penso quan estic coneixent gent nova.
Bé, això és bo o és dolent? No ho sé, sento que tenim una tendència a sentir que tot és més plàstic del que és; sentir que lo món d'"abans" era més real i les experiències d'"ara" són una versió crua i derivant. De la mateixa forma que jo penso en haver de cuidar lo meu exèrcit per tirar endavant, o lo Dr. Crawford tirant daus a sorts per saber què dinar, a una altra banda del món en un altre moment, hi havia un esclau grec que pensava en escenes d'una obra de teatre, o un comte pensant en les estrofes d'un trobador.
No tinc molt més a dir, sol volia parlar i xerrar.
El teu cervell és un lloc fascinant i divertidíssim. A part d'això és una bona reflexió i sí que és cert que al jugar a jocs o tenint certs hobbies acabes pensant en aquests termes. Trobo que és característic de cadascú i prou graciós, a part que des de sempre ens agrada trobar analogies que expressin el que volem dir d'una altra manera.
ResponEliminagràcies!! i sí totalment, sento que sovint menyspreo les analogies pq no són "pures" i simplement és absurd.
EliminaExacte, que un filòsof grec no fes analogies amb jocs de rol o d'altre tipus és tan normal com esperable i que tu sí que ho facis tb ho és!
Elimina