Cambrer! Més direcció si us plau!

Què se suposa que has de voler fer amb ta vida? Me pregunto a la biblioteca estudiant per un grau que me duraria més de mitja dècada acabar, si l'acabo. Quan enllà se suposa que has de mirar? No me veig sent física i encara menys professora. Sempre havia suposat que lo que faria, lo camí que prendria cauria sobre meu i jo, pos faria cas. No. He descobert que soc un cul inquiet ideològic, no sé aturar-me ni parar de fer-me preguntes de les quals fan mandra (segurament per això tinc un blog lleugerament massa personal), però això és l'aspecte clau, fer-me preguntes amb una desgana formidable. No soc una noia bohèmia rareta amb una voluntat brutal per aconseguir lo millor pel seu grup de folk islandès en català, soc una noia rara que tampoc vol fer tant.

Què vull ser? Penso en la cita del famós discurs de la Mary Schmich (1997): 

Don’t feel guilty if you don’t know what you want to do with your life. The most interesting people I know didn’t know at 22 what they wanted to do with their lives. Some of the most interesting 40-year-olds I know still don’t.

M'alleuja lo sentiment, lo sentiment que l'existència i experiència eucariota sigue curiosa pel si, que ocorrent lo que ocorre podré contar les meues anècdotes ximples i los meus acudits de neuròtica - però m'ocorre que, vull ser interessant?, com a objectiu?

Me captiva i agrada la idea de ser amable com a objectiu. Vull ser amable. Que la norma amb què visc dia rere dia, seguits com los llibres d'una prestatgeria, sigue prioritzar en un mínim les emocions del meu entorn.

D'acord però i la resta què? Me faig investigadora de lingüística? Me mudo a la Xina? Tinc dret i segurament sigue molt apropiat vagar i trotar la vida trobant coses curioses fins a la mort i darrer son, però no me resol preguntes de què exactament fer, aquí al món de la matèria. Està molt bé fer un pas enrere i pensar. Un kit-kat d'idealisme. Però no puc ser pensant.

Penso en en Jonathan López-Vera, doctor en història japonesa que nos va parlar lo primer dia del grau d'estudis d'Àsia oriental com a exestudiant que era. A la seua pàgina web té una secció de biografia on conta com ha arribat fins ara i d'una forma òbvia me conforta. És doctor i va començar lo grau que l'hi portaria amb uns trenta anys i no sembla que de cap forma això l'hague aturat. Té llibres en museus al Japó i pels vint anys estava, com diria Ginestà, fent lo punki pel carrer.

Tot comptat i de moltes formes, tinc temps per a fer, temps per equivocar-me volta i volta, temps per penedir-me i perdonar-me. Quin estrès. Està molt bé donar-me marge, però ODM (oh Déu meu), espavilem una mica no? Sembla que com tantes coses tocarà un zumzeig i a mi ningú m'ha ensenyat a usar balança.

D'haver-hi, hi ha la pregunta de "fins a quin punt haig de discapacitar-me?", més del que ja ho fa la discapacitat? Però tot lo concepte de discapacitat hauria de ser la seua pròpia publicació al blog.

No he solucionat molt, però qui sap què-qui-com millor que el buit que anomenem internet.