Essent una Insociable

Sempre m'ha costat fer amics, o parlo massa ràpid o no me surt res, o no mostro emoció o estic extàtica. De petita era capaç de manejar amb esforços una persona en un moment donat, al moment que havia de seguir i entendre dues persones se'm col·lapsaven les espatlles i m'havia d'apartar. Per motius obvis m'ha dificultat mantindre i fer créixer relacions interpersonals. Però no vull parlar d'això, exactament; tot i que me costa parlar i fer-me entendre cada cop ho faig millor, tinc gent a qui dic amiga i a la inversa, vull parlar que en dinàmiques de grup estic igual que de petita.

Sento que quan estic en un grup estic fent un mot encreuat i un sudoku alhora, seguint patrons i pistes. És un joc, i igual amb tots los jocs me van malament. Bé, no sempre: quan tinc un rol a complir, lo complixo, si me toca ser la que posa ordre soc capaç*, si haig de simplement donar suport a algun corrent ho puc fer*, si és que he de fer los meus acudits de neuròtica de tant en tant, pos hi soc*. Passa que clar, no sempre este rol és clar, sovint són rols que has de crear i on t'hi has de posar amb voluntat, cosa que una feble com jo no pot. Coses complexes per una noia simple, o és al revés?

Me fa mal que los grups de gent són una cosa que mai m'hi acostumaré del tot, un afegitó pel qual soc massa atípica i indecent. Dolc pensar que a l'uni, per exemple, sigue la que ambula sola. Hi ha gent que me coneix, força de fet, però dispersa. Sento que me falta un sentiment de pertinença. Ara per la pregunta clau: i?

Faig vore que no, però sovint m'agrada estar sola. Una llibertat que lligada a gent no me podria permetre. M'agrada molt explorar altres facultats entre classes per exemple, o simplement vore noves plantes de l'edifici. Convèncer a gent que me seguixque cada cop que vulgue vore més lo meu raconet del món és poc factible i ho acabaria fent sola, abandonant eixa gent a qui intento esgarrapar-me, així que hem trobat una contradicció. Vull sentiment de pertinença, però continuant sent pseudobohèmia. Així no podem.

Darrerament, estic molt de dir sí a la vida, sortir un poc de la meua bombolla i dixar que m'ocorren coses bones i acceptant lo risc de patir. Però en este cas tenim un problema, un dilema: dir sí en esta situació què és? Acceptar que estar acompanyada implica sacrificar llibertats?, o entendre que no passa res per no tindre grup d'amics?

No tinc resposta. Sento que acabaré sent una matemàtica i faré esforç mínim. Continuaré sent una baliga-balaga sens direcció local, però amb curvatura global. Bé, algun dia hauré d'acceptar que soc rara, però això és tòpic per una altra publicació al blog.