Vos heu sentit mai estancats en una cosa que encara no ha començat?, o mínim no en la seua forma completament desplegada. Pensar en on anirà la vostra vida i caure: "així serà?". Estic en la situació on he vist que la meua vida universitària s'allargarà més del que tenia pensat. Si se seguix com tinc de pla al moment d'escriure esta publicació la Universitat de Barcelona se quedarà la meua ànima empenyorada un bon tros de temps, un bon tram dels meus anys començats amb dos.
Per alguna raó m'ha vingut per imaginar-me esta situació un altiplà, una topografia d'altura homogènia però amb desnivells bruscs relatius al seu voltant. Aquesta és una concepció clarament errònia, ¿com que nou anys seran "homogenis"?, quan los dos previs de la mateixa vida han sigut àmpliament variats i amb una introspecció brutal i constant.
Fan por les promeses, en concret quan són d'una constància, ser i ser. Però en concret quan és una promesa a nosaltres mateixes. Soc la principal víctima de la decepció, de la qual ne soc l'única responsable. Sovint me costa escurar-me les dents i sovint, aviat, me costarà viure al damunt d'un altiplà solament veient com seguix.
Tot l'escrit és especulació, però en comptes d'amb pisos és amb com me podria sentir teòricament en un futur incert. Sovint soc incoherent per la gent del meu cercle.
Si heu llegit ja més publicacions meues sabeu que ara ve lo desenllaç optimista on dic quelcom lacanià com que he d'afrontar lo real o fer un salt de fe a l'absurd: No és correcte empaquetar trossos d'una vida en "trams", "fragments" ni "altiplans", i la por de "i si m'estanco?, i si caic fortament contra unes escales?" és constant sigui quan sigui, i millor seguir endavant. No puc voler avançar amb claredat (siguen lo que vulgue dir "avançar") i picar ponts de pedra alhora.
el futur angoixa.. les promeses amb mi mateix m'ataquen per tot arreu, sovint les trenco. M'ha agradat aquesta manera d'explicar això de les promeses amb tu mateixa i m'ha ressonat. tot sortirà endavant, tot es posa a lloc. crec que està molt xulo que t'aventuris a coses noves relacionades amb aprendre.
ResponEliminaHe estat llegint diverses entrades i la veritat em flipa tant el que escrius. Tot plegat súper filosòfic i reflexiu però sense caure en la pedanteria... Aquesta entrada crec que l'he llegida al moment perfecte de la meva vida. He canviat de carrera dues vegades, ara estic a 3r d'audiovisuals i estic fet pols, molt cremat, molt cansat i cada cop que inicio un projecte gran de la uni em menja el sentiment de "no poder" i d'estar "estancat". I després miro el meu futur i penso que poder aquest esforç no val la pena.
ResponElimina