Comptant i Com tant

Primer de tot vull disculpar-me per la meua absència, no necessàriament disculpar-me al lector sinó a mi, que la vida té més sentit quan t'expresses en un fòrum.

Este 31 de desembre faig vint anys.

Vint és un número curiós, segons Twigg (2023, pp. 8-9) és un exponent derivat adiblètic ja que «(v)int no és descendent de dos, però vint i dos comparteixen un antecessor». És l'edat de maduresa al Japó, ja tindré dret a casar-m'hi teòricament. Los vint també és important pel món anglòfon, ja que marca lo final dels teus teens. 

En fer divuit anys vaig fer la reflexió que si fos Cesarió ja hauria mort (lo van matar als disset), ara fent-ne vint amb qui puc pensar?, la Joana d'Arc?, ella als dinou ja havia assetjat Orleans i París, però bé, és poc honest comparar-me amb la Joana d'Arc, de fet, ja ho era amb Cesarió. 

Potser sembla que estic agonitzant sobre lo número, però això és lo de menys, és la meua forma d'evitar parlar que encara estaré fent primer de carrera (en dos sentits diferents). Ha de ser una experiència universal no? Això de guanyar anys, un comptador sempre present; compta i compta i se suposa que eixe número significa alguna cosa? Si vull que lo meu darrer any sigue l'any on més saviesa he tingut, quina variació de saviesa ha d'haver-hi entre los vint i dinou anys? 

M'és una experiència nova, això de ser la més gran en una situació social, tot i que ho soc per poc. A l'uni tinc molts amics que ne tenen un o dos anys menys. Te fa pensar en moltes coses. Me fa pensar quan vaig dixar la UAB també vaig oblidar-me dels meus vincles allà, me fa un pes, hauria de parlar amb la gent de la UAB, la gent del 2005, què deuen pensar elles.

Bé, prou pensar en què hauria de fer, a vore què crec que faré. Estes són les meues prediccions pels meus twenties: Tot i la meua incapacitat de tant, aprendré a conduir i m'agradarà i me penediré de no haver-ho fet abans (penedir-me d'X per una predicció no se m'hauria de permetre, m'he penedit de tot lo que he fet i faré mai). Començaré a anar a concerts, encara no he anat a cap. No sé exactament per què però me vec escrivint un poemari d'estos de marieta, i enfadant-me amb gent perquè no l'entén. Acabaré lingüística, però no física, l'hauré dixat al cinquè any fent assignatures de tercer. Tindré una època d'anar a discoteques tot i que clarament no m'agrada. Me tintaré lo cabell alguna forma rara perquè tindré la meua època de transsexual esta d'externalitzar la bogeria (ara mateix ho tinc al downlow, així amagat). Tindré una etapa monògama reaccionària i bisexual on defensaré que dir "retardat" i altres coses no és taaan greu, però tindré un renaixement progressiu on el wokisme de la dècada prèvia m'entrarà en vena. Durant l'època transsexual me faré encara més apolítica, però fent vore lo contrari. D'alguna forma (i cap al 2033) començaré a tindre contacte amb lo meu germà petitó anglosaxó que tindrà uns divuit i jo vint-i-set.

M'estic adonant ara que estic escrivint això al dia de Nadal, potser és un Christmas Miracle que haigue tornat a escriure.  

Els Segadors, en Maori

E toa ana Katarōnia
Ka rari, ka puhake
kei te pou te iwi i ēnei kainoho
pukuwhakaī me pukukino

E hahau ki te toronaihi!
E hahau ki te toronaihi, e kaiwawao o whenua!
E hahau ki te toronaihi!

Kua tae ki te wā, e ngōhi
Kua tae ki te wā, ohiti
Mō Pipiri e tū mai nei
Ka oro tātou i āku mānuka

Ka ngāueuea hoariri
e kaikanohi ana i ōku tohu
kei te hauhake tātou i witi koura
kei te whatiwhati tātou i mekameka

Definint-me amb coses que he fet

En curt, això és un intent d'explicitar qui soc sense usar adjectius, sense usar descriptors buits, coses que no he fet activament sinó coses que "se m'han assignat". No usaré "soc anglesa" ni "soc autista" ni altres característiques inseparables de la meua experiència.

També evitaré usar coses que sé, no me permetré definir com algú que "sap suec" sinó que he de dir que soc algú que "ha après suec". Apostes: Sé més del que fai o fai més del que sé? Li posaré poca distinció a coses que he fet, coses que vaig fer i coses que faig.

Quin és lo meu objectiu amb això? Crec que simplement allunyar-me d'una nomenclatura totpoderosa, tot i alliberant de la seua manera, les etiquetes són fràgils i fàcil de ferir. Fa poc vaig tindre una època de preguntar-li a la gent què era allò que sense això no eres tu. En part un pregunta de nena repel·lent, però també una expressió d'una curiositat profunda de com nos entenem tret allò que envolta. 

Amb este exercici encara per fer m'entra la por, i si no he fet res? I si he sigut tan poc capaç de tant? Bé, ara veurem.

Soc de la poca gent que ha triat lo seu nom (més ben dit li vaig donar vistiplau, però m'ho permetré) així que començaré amb una excepció:

Soc l'Ona, porto vivent dinou anys i deu mesos. De petita vaig aprendre català i anglès. Cap als deu anys me vaig obsessionar amb lo suec i Suècia, de fet, vaig efectuar força fixacions infantils que se consideraven estranys, los que recordo millor són: lo rodatge de Titanic (l'esdeveniment no, solament la pel·lícula), l'estat de Mèxic i monarques britànics. M'he trencat un os, lo dit petit del peu dret. He jugat molt de pocs videojocs i he vist força sèries. Mirar pel·lícules m'és una cosa força nova. He anat de karaoke, tot i que he cantat poc. Durant la pandèmia feia vore que era un soldat de l'exèrcit de Carles XII de Suècia durant la gran guerra nòrdica. He escrit dos poemes, los dos romàntics. He anat a aproximadament més de 10 psicòlegs des dels vuit anys. Porto escrivint un dietari des del 2021. Vaig acabar tota l'educació obligatòria i batxillerat. Quan acabe este any hauré fet primer de carrera 3 cops. He suspès lo mateix nombre d'assignatures del que n'he aprovat. He tingut dues parelles. He fet un blog i he convençut a força gent a fer-se'n un. He compartit pis des del 2023, a Barcelona. He pres tres tipus diferents d'antidepressius, tots tres amb èxit relatiu. He transitat i m'he de punxat de forma intramuscular setmanalment ja més d'un any. He après a esquiar amb ajuda del meu tiet guarnit d'esquí. He atès dos casaments i quatre funerals. He sigut breument arranera i m'he posat a coses estudiantils a la UAB i a la UB. He escrit per a la revista satírica de física. Bec relativament poc tot i que mínimament èbria parlo molt. He caminat la diagonal de punta a punta dues voltes i juntament amb una amiga ens estem fent Barna com un tauler. I ara que hi penso, he fet dues publicacions seguides que són simplement enumeracions, esta sent la segona. 

Me pregunto si arribarà lo dia que li hauré posat tant pensament sense filtre en este blog que la gent podrà entendre'm com qui entén lo funcionament d'un rellotge.

Coses que m'agraden

Darrerament estic un toc depre, veient-ho tot força gris. Faré una llista de coses de la meua vida que m'agraden en cap ordre en particular. No m'ha dit cap psicòleg de fer això, però se sent quelcom que te farien fer. Així;

M'agrada passejar, m'agrada lo barri on visc, m'agraden los meus companys de pis, m'agraden los nous taps a les botelles d'aigua que estan connectats, m'agrada quan me desperto sense despertador, m'agrada que los productes de l'Eroski estiguen tots escrits amb èuscar i gallec, m'agrada quan la dona del forn me pregunta com estic, m'agrada trobar-me amb una banda de Barna que mai havia visitat i que sigue força diferent, m'agrada quan ma mare solta lore de la seua vida, m'agrada la cerimònia d'obertura dels jocs olímpics de Beijing, m'agrada quan al vagó del metro sol hi som exactament dues persones, m'agrada JoJo, m'agrada la meua nòvia, m'agrada rebre likes a tuiter, m'agrada vore pel·lícules noves, m'agrada quan la gent me comenta al blog, m'agrada vore com los conductors de bus se saluden mútuament, m'agrada quan la matrícula d'un cotxe té un any del qual conec algun esdeveniment curiós, m'agrada parlar amb gent nova i encaixar, m'agrada quan la gent me pregunta alguna cosa de nínxol i encara més quan sé la resposta, m'agrada explorar facultats, m'agrada la UAB, m'agraden les meues amigues, m'agrada lo meu serrell, m'agrada decorar la meua habitació amb exàmens, m'agraden los colors de la bandera trans, m'agrada sentir la gent parlar català, m'agraden les llibreries públiques, m'agrada ballar, m'agraden los escriptors existencialistes, m'agraden les faldes curtes, m'agrada quan me fan cas, m'agrada no ser un home, m'agrada la lingüística i les matemàtiques, m'agrada Planta 8, m'agrada descobrir una cançó nova a les dos del matí, m'agrada anar amb temps als llocs, m'agrada conèixer gent de Tortosa quan no hi soc, m'agrada tindre un blog, m'agrada la xocolata Cadbury, m'agrada quan endevino quina hora és i l'encerto, m'agrada l'alcohol, m'agrada quan la gent riu als meus acudits de merda, m'agrada el Minecraft, m'agrada lo jazz-fusió japonès.

Ho dixaré aquí, potser un dia més endavant sento la necessitat de seguir, ja m'hi posaré. 

Ressenya d'este estiu

Esta se pot considerar la segona part de Coses que vull fer este estiu, una publicació del 14 de juny.

Un dels meus objectius era desfer-me de les xarxes, ho he pogut fer a mitges. Lo tuiter lo tinc a un braç de distància, però encara sento l'anhel d'atenció generalitzada. Lo blog va bé, però no arriba a ser un substitut. Ara aviat començant l'uni altra volta no sé si podré mantindre més este braç de distància. Lo tuiter va molt bé per fer vore que me desestresso en entrar a la biblioteca, podré desdigitalitzar-me encara més? Amb lo blog sento que m'agrada on està anant, però potser caic en la trampa de buscar dir massa, expressar massa, potser en general estic massa trista. Ara amb los estudis tindré menys temps per això, espero no descuidar-me en complet, al cap i la fi, realment me calma escriure i m'alegra rebre comentaris i conversar.

Al final no m'he fet res amb lo cabell i l'excusa de ser visualment desafiada (daltònica) m'ha aturat de res maquillant. No passa res, tindré més estius on no fer-ho. 

Per temes acadèmics, "OK" seria la meua resposta casual i "pas a pas" la meua resposta diplomàtica. He aprovat una recuperació i he pres una decisió acadèmicament dubtosa per este nou curs, un "experiment", per posar-li un nom poc generós. Suposo que serà un tema per a què escriure aquí, estigueu-ne pendents.

M'agrada la idea de fer repàs trimestral de la meua vida, per estacions i per cursos escolars. A vore si al gener faig ressenya i anàlisi de la tardor.

Dins una peixera de naturalesa fractal

Sovint s'ha dit que per un peix dins una peixera lo seu món és la peixera, pels motius de la metàfora podríem obviar l'univers no-peixera; una existència on sol trobem un container d'aigua amb lo apte per a un peix flotant entre l'absència de tot allò no-peix. Però això no és del tot cert, no? Lo món del peix també m'inclou a mi, qui li dona menjar i lo prestatge on lo guardo, també lo calaix on se guarda l'equipament de canviar-li l'aigua i de neteja. Lo seu món també inclou la llum de la làmpada i de la televisió, així que ha d'incloure la central d'on treu l'electricitat a dos pobles i la seu de la BBC (este peix concret de l'exemple és anglès). Ja enteneu lo que intento dir, llavors, lo meu món on s'acaba?

Començo amb los espais on físicament m'he de moure, menys de la meitat del meu barri (compto uns mil metres de carrer), mig tram de l'L5 i un terç de l'L3 i la facultat. Lo meu oci i la meua vida estudiantil estan fortament entrellaçats, així que sol comptaré estos llocs físics d'on me moc.

Ara ve l'interessant, però caldran uns arrodoniments: per simplificar-ho, he triat una ruta comercial en concret, no necessàriament tot lo que compro l'usaria, però servirà per la metàfora que intento fer. A part, sols estic comptant los orígens de béns que necessito contínuament, la meua taula de fusta de luxe del tròpic caribeny no lo compto, però l'electricitat i lo menjar que m'arriba sí. A més a més, un sacrifici que me dol fer és que no podré saber amb exactitud d'on venen molts dels béns, hauré de fer una aproximació segurament poc fidel. Aquí teniu:

Lo meu món (2025)

Especifico alguns dels productes que consumixo en l'àmbit personal: xocolata, arròs basmati i peix noruec. A una escala més societari: petroli, plàstics, fusta, ferro i blat. Bé, ara uns detalls: He inclòs Anglaterra (més específicament Birmingham i les rutes de transport) per la xocolata Cadbury, és fantàstica i tota xocolata que he tastat és un intent fútil d'imitar-la. La majoria d'elaboració a Europa amb destí a Catalunya se fa a Alemanya, lo nord d'Itàlia i França, les he inclòs senceres, però com Barcelona estaria limitada a les fàbriques i les rutes per transportar los béns. Mantinc Bèlgica perquè és on viu lo Puigdemont i no sé si podria viures sense ell. I recordem que ha d'incloure el Sol, les estrelles més llunyanes sento que les puc obviar.

Prèviament, he dit que això era per una metàfora, no sé exactament en què pensava. Potser sento que per fer una publicació haig de dir alguna cosa, i tampoc és que tinc molt a dir. Així que vos quedeu amb una reflexió meua que se'm va ocórrer una vesprada de pluja, espero que vos face rumiar en lo vostre món i en los vostres peixos.

Evidenciem una falta

Sovint desitjo tindre cicatrius, ferides autoinfligides públiques al món. En moments d'estrès passejant per la ciutat, travessant lo carrer m'imagino qui sigue fixant-s'hi, percebent l'evidència material del patiment. De petita a l'institut m'imaginava rebre una trucada de mun pare i enfadar-m'hi, cridar "nej papa, nej!", que la gent s'assabentés que alguna cosa havia ocorregut.

Soc poc de la bíblia, però poques imatges se m'han arrelat més que les mans d'en Ponç Pilat tacades, metafòricament, de sang. Quan m'estresso sovint me miro les mans i me les imagino roges. Suposo que m'agrada la idea que lo meu patiment / estrès tinguen un origen tan clar, tan exemplar com haver matat Jesucrist personalment. Un pecat tan obvi i monstruós que li dona raó a lo que m'estigue ocorrent.

De petita era força rareta, rareta i poc del meu gènere suposat. Des que començo a recordar se m'ha dit "marieta" i que "havia nascut al cos equivocat", fins i tot abans de jo saber que volien dir estes paraules. Tenia los cabells llargs i això era motiu de molta burla. Recordo a l'ESO pensar que podria intentar ser normal, tallar-me los cabells i parlar encara més dels X-Men, però cauria en un problema inusual: ja no podria llegir la ment d'altra gent. Ser vista com "lo maricón" és esquinçant i destrossant, però amb quinze anys més por me feia l'arbitrarietat de no poder imaginar què podrien dir.

Per què nos mereixem amor? Nos podem inventar moltes respostes, la majoria deliroses i cruels, però quasi cap tan insidiosa com que lo patiment deu l'amor. L'amor com a forma d'acalorar los sofrents d'este món. Un marc mental que, consegüentment, t'esdevé un complex masoquista, útil per ser un infant en un ambient negligent, però complicat per una pseudoadulta pseudo-tot (com la vostra estimada pseudoescriptora).

Per evitar-me les acusacions, no crec que en lo meu cas tingue origen religiós. Tot i l'estereotip que força gent té de mi com una catòlica reprimida diria que lo meu masoquisme autodestructiu és 100% autòcton i de km 0. 

Una conseqüència de combinar creure que patint seràs digne d'adoració i la confiança d'una desviada és que acabes tenint síndrome d'impostor amb lo mal que he pogut haver patit. Realment és tan greu que mun pare me digues "freak" com qui diu hola? 

Classifico lo patiment, me l'imagino com mans sangoses o com talls per donar-li una faceta òbvia per continuar fent com la trista adolescent: seguixo volent controlar la narrativa, delirosa delirosa. Una narrativa sol meua, concebuda per justificar-se a si mateixa.

Ceci n'est pas un plateau

Vos heu sentit mai estancats en una cosa que encara no ha començat?, o mínim no en la seua forma completament desplegada. Pensar en on anirà la vostra vida i caure: "així serà?". Estic en la situació on he vist que la meua vida universitària s'allargarà més del que tenia pensat. Si se seguix com tinc de pla al moment d'escriure esta publicació la Universitat de Barcelona se quedarà la meua ànima empenyorada un bon tros de temps, un bon tram dels meus anys començats amb dos.

Per alguna raó m'ha vingut per imaginar-me esta situació un altiplà, una topografia d'altura homogènia però amb desnivells bruscs relatius al seu voltant. Aquesta és una concepció clarament errònia, ¿com que nou anys seran "homogenis"?, quan los dos previs de la mateixa vida han sigut àmpliament variats i amb una introspecció brutal i constant.

Fan por les promeses, en concret quan són d'una constància, ser i ser. Però en concret quan és una promesa a nosaltres mateixes. Soc la principal víctima de la decepció, de la qual ne soc l'única responsable. Sovint me costa escurar-me les dents i sovint, aviat, me costarà viure al damunt d'un altiplà solament veient com seguix.

Tot l'escrit és especulació, però en comptes d'amb pisos és amb com me podria sentir teòricament en un futur incert. Sovint soc incoherent per la gent del meu cercle.

Si heu llegit ja més publicacions meues sabeu que ara ve lo desenllaç optimista on dic quelcom lacanià com que he d'afrontar lo real o fer un salt de fe a l'absurd: No és correcte empaquetar trossos d'una vida en "trams", "fragments" ni "altiplans", i la por de "i si m'estanco?, i si caic fortament contra unes escales?" és constant sigui quan sigui, i millor seguir endavant. No puc voler avançar amb claredat (siguen lo que vulgue dir "avançar") i picar ponts de pedra alhora.

De petita me portaven en corretja

Aviso que esta és una publicació trista amb pregunta final oberta poc inspirant.

Tinc malabsorció de la fructosa, no sé exactament com funciona, les rutes metabòliques sempre me donaven mal de cap, és una cosa com que me falta un enzim que me trenca la fructosa a l'intestí prim, i en comptes d'anar-ne assimilant se fermenta dins meu. Sorprenentment, aquesta condició no sol me causa problemes digestius com és d'esperar, sinó que també té efectes neuroquímics. Menjar fructosa me limita la producció de serotonina, és a dir, me causa depressió major a causa de raons fisiològiques. També me causa insomni, perquè és lo que faltava.

No és hereditari i no se podia saber apart dels símptomes. Era un infant trist i generalment rígid, diagnosticada depressiva amb vuit anys i sol adormint-me després de mirar lo sostre dues hores cada nit. Això m'ha afectat no? No solament en lo sentit que me costava fer amics perquè no podia veure sol al món, sinó la química del meu cervell com ha d'estar ara? Vaig eliminar la fruita i altres aliments fructòfers de la meua dieta bàsicament per complet cap als deu anys (no ho tinc del tot clar, tota esta època és borrosa, però aproximadament, tot i ser poc rellevant). La depressió i la falta de son condicionen com pot desenvolupar lo teu cervell i vaig estar la meua infància més primitiva a peus secs. La depressió va perllongar fins mínim els 17, suposo que amuntonant-se factors socials junt amb l'ombra de l'antiga dieta. 

Soc rara, ne soc plenament conscient, tot i poc acceptant encara. Soc rara perquè me donaven poma de postres? 

La pregunta clau d'esta publicació és quant ens ha afectat la nostra infància, o lo nostre passat en general, en qui i com som ara. Faig bromes ràpides perquè era lo que feia mun pare riure.

Hi ha la contra pregunta de ploraire progressiu: i quina importància té la resposta de la prèvia pregunta? Com de tot tocarà aprendre a viure amb cicatrius de batalles perdudes quan ni sabíem que hi havia guerra. Los nostres cossos ostatges intercanviats com infants a altres nacions. 

No puc negar l'efecte que ha tingut la meua depressió infantil, i tampoc puc dixar que me rasque encara. No vull comprar una guerra de desgast contra la meua pròpia infància. Tot lo tema va relacionat amb la meua darrera publicació Una manta que pesa, on parlo de penitències, però esta volta no parlo de moments i decisions conscients, sinó de les penitències de ningú en concret on que lo punt de mira vai ser jo, o qui sigue. Quasi de podria dir que me n'apenedixo de menjar fruita. Quina bogeria.

No me puc culpar, ni a ningú. Este ha sigut un altre blog de xarrar, però me faré sentir malament.

Suposo que soc rara perquè de petita me portaven en corretja, i no passa res.

Una manta que pesa

A inicis de 4rt d'ESO me van proposar saltar-me lo curs i d'anar directament a batxillerat, m'hi vaig negar. Pensar-ho ara m'enlluerna, m'hauria pogut desfer d'un any d'institut i vaig ser jo qui vaig decidir quedar-me entre la pena. Me n'apenedixo.

Lo 2023 vaig començar estudis a la UAB, vaig conèixer molta gent, molta gent molt xula, vaig trobar espais que ni sabia que existien i menys que jo podria ocupar-los, però vaig dixar lo grau. No per cap raó en concret, simplement sentia que ho havia de fer. També, me n'apenedixo.

I per descomptat, amb la transsexualitat se t'inclou de regal una varietat de penitència. Quantes voltes hauria pogut dir-ho abans, però que me vaig quedar quieta.

Per què ens quedem fixats en lo passat? Suposo que és obvi. Què hem de fer per desfer-nos-en? Explicar més del necessari a l'internet? Ja ha funcionat més d'una volta, a vore si torna a passar.

Com deia la Katherine Mansfield, lo penediment és una pèrdua d'energia, no li pots donar forma ni construir-hi al damunt, sols pots cobrir-te sota la seua manta pesant.

Essent una Insociable

Sempre m'ha costat fer amics, o parlo massa ràpid o no me surt res, o no mostro emoció o estic extàtica. De petita era capaç de manejar amb esforços una persona en un moment donat, al moment que havia de seguir i entendre dues persones se'm col·lapsaven les espatlles i m'havia d'apartar. Per motius obvis m'ha dificultat mantindre i fer créixer relacions interpersonals. Però no vull parlar d'això, exactament; tot i que me costa parlar i fer-me entendre cada cop ho faig millor, tinc gent a qui dic amiga i a la inversa, vull parlar que en dinàmiques de grup estic igual que de petita.

Sento que quan estic en un grup estic fent un mot encreuat i un sudoku alhora, seguint patrons i pistes. És un joc, i igual amb tots los jocs me van malament. Bé, no sempre: quan tinc un rol a complir, lo complixo, si me toca ser la que posa ordre soc capaç*, si haig de simplement donar suport a algun corrent ho puc fer*, si és que he de fer los meus acudits de neuròtica de tant en tant, pos hi soc*. Passa que clar, no sempre este rol és clar, sovint són rols que has de crear i on t'hi has de posar amb voluntat, cosa que una feble com jo no pot. Coses complexes per una noia simple, o és al revés?

Me fa mal que los grups de gent són una cosa que mai m'hi acostumaré del tot, un afegitó pel qual soc massa atípica i indecent. Dolc pensar que a l'uni, per exemple, sigue la que ambula sola. Hi ha gent que me coneix, força de fet, però dispersa. Sento que me falta un sentiment de pertinença. Ara per la pregunta clau: i?

Faig vore que no, però sovint m'agrada estar sola. Una llibertat que lligada a gent no me podria permetre. M'agrada molt explorar altres facultats entre classes per exemple, o simplement vore noves plantes de l'edifici. Convèncer a gent que me seguixque cada cop que vulgue vore més lo meu raconet del món és poc factible i ho acabaria fent sola, abandonant eixa gent a qui intento esgarrapar-me, així que hem trobat una contradicció. Vull sentiment de pertinença, però continuant sent pseudobohèmia. Així no podem.

Darrerament, estic molt de dir sí a la vida, sortir un poc de la meua bombolla i dixar que m'ocorren coses bones i acceptant lo risc de patir. Però en este cas tenim un problema, un dilema: dir sí en esta situació què és? Acceptar que estar acompanyada implica sacrificar llibertats?, o entendre que no passa res per no tindre grup d'amics?

No tinc resposta. Sento que acabaré sent una matemàtica i faré esforç mínim. Continuaré sent una baliga-balaga sens direcció local, però amb curvatura global. Bé, algun dia hauré d'acceptar que soc rara, però això és tòpic per una altra publicació al blog.

Cada quant penseu en les extincions de l'holocè?

Potser vos sorprèn, però coneixem íntimament esta crisi biòtica, coneixem l'extinció de l'holocè perquè n'és l'actual, la sisena gran de la història del planeta (la dels dinosaures era la cinquena). Vegades sona pervers sentir que vivim una extinció, com quan te diuen que "tècnicament" estem en període glacial perquè tenim gel als pols o que de fet lo tomàquet és una fruita. No n'és lo cas. Lo ritme en què estan desapareixent genomes als darrers cinquanta mil anys és congelant, i accelera.

És possible que vos hagueu preguntat per què los animals de l'època dels dinosaures eren tan grans, quan de fet nos hauríem de preguntar per què som tan petits ara. Hem creat una època sense precedent, on la megafauna està en setge. Óssos marsupials, estruços neozelandesos, peresosos gegants, dragons magnes, elefants i rinoceronts amb pèl, lleons americans, armadillos de dues tones - ja no hi són.

Nos va tan bé caçar. Bé, la majoria d'espècies eliminades no les hem caçat fins l'extinció, principalment hem causat cascades tròfiques allà on anem i clar, lo cossos més calòrics cauen primer, però no amaguéssem lo nostre fervor al paladar. Sabíeu que teníem la nostra versió de pingüí àrtic? Lo gavot gegant que arribava de Florida fins a l'Adriàtic i nos los vam cruspir tots. Sona exagerat, però vam caçar, escorxar i rostir cada espècimen. Hem guanyat, no?

Bé, estem assegurant la nostra cascada tròfica pròpia (eigentrophischekaskade), i acabarem destruint les cadenes que nos permeten destruir-les. Ha d'haver passat voltes ja, un depredador massa eficient que se queda sense presa. Cacem, perquè ens prioritzem i decaurem justament per això. Les lleis de la sociologia obeeixen a la biologia? Si la història de la societat humana és la història de la lluita de classes, la història de la terra de què és? És la nostra intel·ligència prou per guanyar a la inèrcia del món de la matèria, la biosfera en si? No ho veurem, però les pedres sí. Quina sort que tenen. 

Fa poc vaig estar parlant amb un noi de classe d'Star Wars, deia que era exagerat qui era lo bo i qui era lo dolent, que això no ocorreria i tot sempre seria gris. En quin món hauria esta línia tan clara?, quin debat podria haver-hi? Ai perdoneu, m'acaba de trucar la Greta Thunberg, hosti clar, això. Los nostres enemics són tan clarament malvats és còmic, mira que la nostra gana és incalculable no cal afegir-hi que també som masoquistes.

És irònic pensar que la raça més intel·ligent que ha petjat la terra s'extingue en sol 200.000 d'anys, però ens encaixa molt bé, és molt homo sapiens això - Realment, la paraula més lletja que tenim és antropocè.

Una interpretació de Diamond is Unbreakable

Un tema present, i crec que clau, a la quarta part de JoJo és la contradicció, específicament les contradiccions que sovint patim amb los nostres desitjos. Volers incompatibles, anhelar un estat i la seua inversa.

Clarament, en Kira és la contradicció central tant per la trama i per la temàtica. Desitja "una vida tranquil·la", que se'l dixe ser, però com se'ns fa notar té dos problemes. Primera que viu a Morio, una crazy noisy bizzare town, què s'espera?, i majorment, vol una vida tranquil·la on pot continuar matant dones i pecar amb mans mutilades, dos objectius ortogonalment oposats.

Comparem-ho ara amb los nostres protagonistes, en especial en Josuke. Què vol? Bé, vol diners per sabates italianes de marca, en general és presumit amb la seua aparença i la vol mantenir. I per definir lo seu personatge és empàtic a nivells Jonathanians, vol cuidar gent. Kira i Josuke no sol representen los oposats flagrants de destruir-reparar, sinó que també de l'anhel fútil i de l'anhel pur.

Una cosa més amb Kira que vull remarcar: Killer Queen, lo seu stand, arriba a ser còmic lo bé que li encaixa, lo poder perfecte per perseguir los seus objectius irreconciliables. Pot desfer-se de qualsevol evidència i assassinar amb facilitat, i amb lo transcurs de la història evoluciona Bites the Dust, una habilitat que literalment revertix lo temps si no surt victoriós del forat on s'ha posat en un moment donat. I així i tot, i tot i això, perd. La contradicció amb què lluita és massa gran, massa antagònic amb si mateix. Si això no fos prou, conta a cada moment amb sun pare, mort, d'ànima en pena i petrificat. I ni així, ni amb tot lo poder de la seua ànima ni amb lo constructe patriarcal detràs seu ha pogut reconciliar eixe capritx - Dit: eixe desig no era possible.

Darrer comentari, sento que un aspecte clau de l'arc amb en Shigechi és com nos força a analitzar los nostres propis volers (eigenwunsch en àlgebra i alemany). Fer-nos assabentar com sovint desitgem sortides oposades. Lo noi se'ns presenta com a molest, infantil i molest i se'ns respon un "d'acord" superbi - nos lo maten. Lo maten acarnissat dictant les seues darreres paraules sobre prioritzar la seua família i lo seu poble. Aconseguix fer-nos sentir malament. Volíem que marxés, però ens fa sentir greu que more, una contradicció nostra, del lector.

No puc obviar una anàlisi queer com si fos. Los nostres protagonistes són uns desviats extravagants i lo sol dolent és un home heterosexual en americana. En Kira és un reprimit i en Josuke és un apassionat.

Potser vos pregunteu com se plasma a Jojolion esta lectura del text, essent Jojolion la forma alternativa de Diamond. La resposta és curta, però crec que m'ho reservo per una publicació específicament sobre una exploració de com s'emmirallen i com no les quarta i vuitena parts (en curt, Jojolion no va d'això).

M'agrada molt JoJo, espero que no vos face mal lloc al blog un escrit com este (vos recordo que és lo meu blog, i me recordo a mi que no tinc lectors i no m'haig de preocupar). 

L'amor és una cosa Estranya

L'amor és una cosa estranya. Estranya i molt difícil d'expressar, honestament. Trobaries paradoxal que un tema tan efímer i opac sigue dels tòpics més ben tractats a l'art. Expressar que estimes, què, qui, com no és un encàrrec fàcil, això no obstant, ocorre i ocorre molt. En especial comparant-ho amb altres temes difícils, trobar cançons que prenen la tasca colossal de l'amor són lo més recorrent de trobar, te cauen de la cullera, però de cançons sobre anar a fer tràmits administratius al registre civil no n'hi ha cap.

Hi ha respostes generals i ambigües a donar. L'amor és universal, aclaparador i poc directe. De les poques coses que millor s'expressa un pas enllà, on és més obvi, i natural fins i tot, parlar en metàfores. 

Però este fet és incomodant no? Què vol dir que un procés tan freqüent ens coopta tant que no tenim forma primària d'expressar-ho? Perquè al cap i la fi este fet ha de ser un procés biològic, perquè no estic a la cerca de Déus ni esperits.

Emparellem-ho amb una cosa: Les parelles són una cosa estranya. Com que un dia trobo una persona i peus i corbata a terra, que haig de viure amb accent, un afegitó a la meua narrativa on haig d'encaixar esta persona sigue com sigue. Un procés d'infatuar-nos que nos segresta. 

Bé, tampoc tinc res a dir. Mira que hi hem estat totes aquí, quants avantpassats tinc que hi hauran rumiat? Dec ser la primera a escriure'n en format blog, sí, ne soc a la primera.

Coses que vull fer este estiu

Lo 9 de juliol acabo exàmens, implica un mes i mig de buit. Ne faré poc, però això no m'aturarà de posar-me expectatives altes i fer-me sentir malament.

L'objectiu més grandiós ni és res actiu, vull no tornar a les xarxes, cosa que ja estic aconseguint gràcies a la pressió acadèmica. Lo tuiter lo tinc relativament abandonat i m'agrada així, òptimament esborraria lo compte, però fins que no trobe un lloc on rebre validació generalitzada i anònima m'aturo.

M'hauria d'arreglar lo cabell, això és, m'he d'arreglar lo cabell. No sol lo serrell sinó de cap a cap (de cap a si?, a pèl i a repel?). No sé si me'l vull canviar, però si ho faig l'estiu n'és lo moment indicat. 

Un replec de l'ànima vol maquillar-me, ja n'he parlat d'això, vegeu Pensaments Recurrents, dels Clàssics. Una altra activitat amb què millor jugat a l'estiu, on no t'ha de vore eixa gent a qui menys t'importa impressionar i alhora, paradoxalment, no t'hi pots relaxar al davant. Parlo de la gent de classe.

Posaria llegir, posaria.

Cambrer! Més direcció si us plau!

Què se suposa que has de voler fer amb ta vida? Me pregunto a la biblioteca estudiant per un grau que me duraria més de mitja dècada acabar, si l'acabo. Quan enllà se suposa que has de mirar? No me veig sent física i encara menys professora. Sempre havia suposat que lo que faria, lo camí que prendria cauria sobre meu i jo, pos faria cas. No. He descobert que soc un cul inquiet ideològic, no sé aturar-me ni parar de fer-me preguntes de les quals fan mandra (segurament per això tinc un blog lleugerament massa personal), però això és l'aspecte clau, fer-me preguntes amb una desgana formidable. No soc una noia bohèmia rareta amb una voluntat brutal per aconseguir lo millor pel seu grup de folk islandès en català, soc una noia rara que tampoc vol fer tant.

Què vull ser? Penso en la cita del famós discurs de la Mary Schmich (1997): 

Don’t feel guilty if you don’t know what you want to do with your life. The most interesting people I know didn’t know at 22 what they wanted to do with their lives. Some of the most interesting 40-year-olds I know still don’t.

M'alleuja lo sentiment, lo sentiment que l'existència i experiència eucariota sigue curiosa pel si, que ocorrent lo que ocorre podré contar les meues anècdotes ximples i los meus acudits de neuròtica - però m'ocorre que, vull ser interessant?, com a objectiu?

Me captiva i agrada la idea de ser amable com a objectiu. Vull ser amable. Que la norma amb què visc dia rere dia, seguits com los llibres d'una prestatgeria, sigue prioritzar en un mínim les emocions del meu entorn.

D'acord però i la resta què? Me faig investigadora de lingüística? Me mudo a la Xina? Tinc dret i segurament sigue molt apropiat vagar i trotar la vida trobant coses curioses fins a la mort i darrer son, però no me resol preguntes de què exactament fer, aquí al món de la matèria. Està molt bé fer un pas enrere i pensar. Un kit-kat d'idealisme. Però no puc ser pensant.

Penso en en Jonathan López-Vera, doctor en història japonesa que nos va parlar lo primer dia del grau d'estudis d'Àsia oriental com a exestudiant que era. A la seua pàgina web té una secció de biografia on conta com ha arribat fins ara i d'una forma òbvia me conforta. És doctor i va començar lo grau que l'hi portaria amb uns trenta anys i no sembla que de cap forma això l'hague aturat. Té llibres en museus al Japó i pels vint anys estava, com diria Ginestà, fent lo punki pel carrer.

Tot comptat i de moltes formes, tinc temps per a fer, temps per equivocar-me volta i volta, temps per penedir-me i perdonar-me. Quin estrès. Està molt bé donar-me marge, però ODM (oh Déu meu), espavilem una mica no? Sembla que com tantes coses tocarà un zumzeig i a mi ningú m'ha ensenyat a usar balança.

D'haver-hi, hi ha la pregunta de "fins a quin punt haig de discapacitar-me?", més del que ja ho fa la discapacitat? Però tot lo concepte de discapacitat hauria de ser la seua pròpia publicació al blog.

No he solucionat molt, però qui sap què-qui-com millor que el buit que anomenem internet.

En defensa de l'art de merda

Vos incito que escolteu la cançó Rainy Day de Fool's Garden. És molt dolenta. Força tonteta diria jo; diu poc, però siguem sincers, tampoc sembla que intente expressar molt. Esta cançó m'ha fet feliç, bé feliç no - m'ha alleugit lo dia. Ja ha ocorregut més d'una volta estar trista i cercant cançons al shuffel i que sigue esta la melodia que me face alçar lo cap. L'he escoltada havent tornat xafada de l'uni estirada al llit i m'ha fet posar amb l'esquena recta. Tot i això, segueix sent dolenta, no?

Una cançó que me fa sentir vergonya d'alguna força (sigue empatitzant amb l'autor o rient-hi), però m'ha rascat. M'ha aconseguit dir quelcom, sentir quelcom o expressar quelcom.

Vull dixar un exemple no tan clar de la meua experiència: Ted Gärdestad, un cantant suec ara mort. Feia música força poc original, repetitiva, lo típic folk que se't fuig del cap a cent per hora. Així i tot, no puc pensar-hi sense llagrimar. Lo vaig descobrir durant la pandèmia i lo significat que m'ha pres no crec que se'm torne mai. Pareix que les seues lletres buides en un idioma que no xerro han acampat a una vesícula i allà s'hi queden. No tinc dret a queixar-me.

Suposo que estic reexpressant l'escena eixa de Dead Poets Society, on fan la funció de com valorar la grandesa d'un poema, amb significat en un eix i bellesa en l'altre, específicament lo moment en què arranquen la pàgina que ho diu. Lo valor d'una peça d'art no és la quantitat de significat que pot arribar a expressar, vore-ho així és lo que li treu valor a l'art i la interpretació d'aquest.

Així, me molesta i rasca tant quan algú intenta fer sentir vergonya perquè viu quelcom que li fa sacsejar lo cor. És innecessàriament cruel i haurien d'espavilar.

Hi ha la reflexió "si m'ha fet sentir res, realment és de merda?", però com tantes preguntes que li fem al cel ho trobo fútil. No passa res.

Tenim una relació simbiòtica amb l'art. Ens nodrim mútuament i sovint sense lògica al rerefons. Lo significat és curiós en ser una mètrica humana però alhora quelcom profundament nostre i individualitzat. L'art és com la notació matemàtica, és presa nostra.

Kierkegaard, no vull saltar per vostè

Part 3 de l'autism arc, i crec que lo darrer:

Sens fer-me la xula ni res, ho he solucionat tot, tot i tot, jo sola. D'acord, exagero, però sento vull mostrar en alguna mesura la petita esquerda que li he trobat al meu cor. Sento que he trobat l'eina que em guiarà durant un bon tros, no fins al final ni en ordre de magnitud, però este capítol ja té lo nus ben encaminat.

Cap marc me farà sentir millor, ni com a solució ni com a remei. Excepte el marc que me desfà dels marcs és clar, però l'autoreferencialitat porta paradoxes així que ho eliminem axiomàticament. Llavors què s'ha de fer? Com s'ha de viure? No tinc del tot clar la resposta i dubto que ne tingue aviat, si mai. Sol sé que si principalment sol puc ser, millor ser agradable.

Potser creus que és hipòcrita lo meu rebuig del destí i narratives similars però encara així descrivint les meues experiències amb "arcs" i "nusos". Me sap greu, no tinc una resposta adequada ara mateix. 

Encara tinc por, clar. La solució que he trobat és exactament això, entendre que aquesta por no és del món ideal sinó un miratge del real.

En curt, suposo que no haig de creure res, sol haig de ser.

Essent literalment boja

 Part dos de l'autism arc:

 Una setmana buida i de cor dividit. Sento que tot los pensaments que he tingut són nous, però alhora estic més estancada que mai; agonitzo per un futur incert i, tanmateix, l'anhelo més que res.

 Una trama força persistent a la meua vida ha sigut una mandrosa donada de la mà a la religió, des de 2n de l'ESO intentar llegir l'Alcorà, la meua estranya fixació adolescent amb Kierkegaard o més recentment aprendre de budisme xinès porto un bon tros de temps amb l'angoixa de no tindre una narrativa estricta. Bé, instintivament crec que és esta la raó com he parlat prèviament, lo destí és un Déu amb cara agradable, un Déu que te trau lo vertigen de viure sens res assegurat. És estrany que un sermó tan estrany m'hague agafat tant, lo destí és un Déu fred; no t'acompanya, sol t'ordena. Potser és lo meu determinisme gèlid escapant-me, un món de causa-conseqüència, o potser quelcom psicosexual, m'ho podria creure.

 En curt, demano respostes quan ni tinc preguntes.

 

No he superat la meua ex

 Article que podria escriure qualsevol, segurament.

Me van dixar, no va ser sobtat, ni tampoc lent. Va ser confús, una experiència de jo intentar comprendre una situació on no se m'havia dixat clar que allò que havia d'entendre estava un pas detràs d'on mirava.

 Vaig estar uns mesos expressant-me, expressant les meues queixes davant una relació canviant i allunyany-se. No me n'havia adonat fins al final que estava ocorrent exactament lo que el 51% de la relació volia (no lo 50% perquè ella era més alta). 

Reservo lo dret de queixar-me clar, si és que fútilment tot i això. He après a ser directa a causa de tota la gent que no ho ha sigut mai amb mi. "Vull canviar la relació, implicant-hi un allunyament" és una frase massa complexa sembla, o una que fa massa por dir en veu alta. Però és clar, anar allunyant-te lentament mentre escoltes paraules de socors durant mesos és senzill; funciona com com una hipoteca casi, distribuïxes la misèria mos a mos, i pareix que ningú ha pres mal. Ningú tret de la simple que creu que milloraran les coses, l'imbècil que no sap llegir entre línia. 

 Les llàgrimes haurien sigut equivalents si se m'hagués dit en un pim-pam? Potser. M'hauria acabat enfadant igual? Potser. Soc una trencadissa a qui li han trencat el cor ara trinxat i ha quedat tremolant cridant tràngol? Sí. 

Me costa entendre la gent. Sempre ha sigut així. Si se'm fes lo favor: digue'm, conta'm, explica'm, expressa-te'm tot lo que cregues mínimament necessari, no nos podem passar d'entendre'ns. Això puc dir ara, - oh gràcies, gran narrativa que controla la meua vida! -, ara toca seguir en els peus d'en SONIC, endavant i sense caure, confieu que estic intentant no agafar-m'hi.

 

La taula no gira, la taula està fent piruletes

Caient i caient en la trampa que m'he comprat, se'n diu destí, i lo que te regalen gratuïtament després de comprar lo destí és lo sentit que pots contar la teua vida com un conte. Ja no ets fidel a l'anarquia i l'anacronia i altres paraules que comencen amb ana-, ara la teua vida té sentit narratiu, un inici, nus i desenllaç; descobrir lo gènere narratiu de la teua vida se'n fa lo nou objectiu. Podries debatre que això és un toc estressant i tens raó, però te respondria que mínim sabré que lo meu horror té un desenllaç, per miserable que sigue. 

I així me trobo on soc, fa poc la meua trama ha patit un gir de guió com diuen ne diuen en anglosaxó, un gir en la trama no del tot esperat -potser era del tot esperat, solament si no n'erets la protagonista- i ara haig de fer com fan los ministres de l'interior i "gestionar-ho". 

He après dels millors, els escriptors de manga japonès, i m'estic referint a la nova "trama" de la meua vida, això que m'està venint com a "lo meu autism arc". Compartim protagonisme com en una d'eixes sèries de sitcom estatunidenc jo i lo meu autisme, lo qual pren un rol de dimoni dins meu que pots prendre'm lo control de tant en tant i tenim los nostres hijinks aptes per a tota la família. Sento (sol sento) que l'arc s'acabarà quan accepte este dimoni i li pare de dir "dimoni", quan fusionéssem i ens estiméssem i més coses hippie així. Un poc pal saber com han d'anar les coses, i ser incapaç de corregir-les, caure sempre en la mateixa trampa tot i tindre el cor i cervell al mateix lloc.

Sento que la meua metàfora seria més fàcil d'interpretar tant per audiències com per mi mateixa si lo dimoni fos vist en un altre cos, una ona paral·lela i així podem conversar, però ben en temàtica està que lo dimoniel·lo autista sigue no-verbal.

Pas a pas, me pregunto quin serà lo següent arc.

Pensaments Recurrents, dels Clàssics

 Estic tenint tots los pensaments clàssics darrerament, los que me fan pensar si haig de canviar lo rumb de la meua vida tant los que són com una mosca - recordant-me les formes petites en què podria millorar.

 La bellesa, els estudis, obligacions, com interactuo amb la gent.

 Me ve sovint lo pensament "la vida millor viure-la en spectator mode"; deixar-te ser com ets al fons i simplement deixa't. Patiré igual i somriuré igual però sabré que soc jo qui ho fa, no una altra Ona construïda amb les restes d'altra gent. Aquí tinc un problema, perquè alhora crec que som l'aglomeració de moltes persones, persones de qui hem obtinguts petites parts -imitant-los expressament o involuntària-. Hi ha tanta gent que veig i penso "este aspecte".

 Vull ser més guapa, vull aprendre a vestir-me i a maquillar-me. No sé quina excusa tinc per no fer-ho; "No trobo lo moment", "És força estressant", "Se'm dona malament". Simplement haig d'espavilar? Segurament. Sortir del morter.

 Els estudis són la nova i segona etapa del meu jo conscient (la prèvia era l'educació obligatòria), i per això pot ser una pregunta important pensar si m'he equivocat. Importa si m'he equivocat? Quan estic somiant desperta sobre ser investigadora de lingüística com m'he de sentir? M'he de posar de mans a l'obra?

 Les meues obligacions actuals són fàcils d'entendre: relacions interpersonals, estudis, i extracurriculars (revista i militància). Tot i així m'ofego. Tot i que són força simples. Tot m'acaba estressant. Com haig de viure?

 ---

Aquest han sigut los pensaments clàssics, darrerament m'he caigut molt en relats filosòfics, expressament sobre com s'ha d'interactuar i això esdevé a pensar sobre qui i què som. Què hi farem.

Intent de dixar tuiter

 

Això ja és quelcom que ocorre sovint, no desferme de tuiter però imaginar-me aconseguir "la productivitat", potser ni això; busco ser que crec que hauria de ser, qui me van dir qui era de petita. 

Ho aconseguiré? Tan de bo, m'agrada l'idea de ser algú a qui me podria admirar. 

M'he fet aquest blog un poc com a experiment, a veure si em permet l'espai per expressar-me com feia lo tuiter sense, bé, ésser tuiter.

 També un lloc on practicar escriure, qui sap què.